Quan avancem el Nadal; per Joan Josep Cardona

Mantenint converses amb la gent de la meua generació mai falta l’al·lusió a que passen per una mena de depressió. No aplega a ser la terrible patologia que t’atrapa i et deixa sense ganes de viure. Es tracta d’una espècie de melangia. Com una fluixedat anímica. Un abandó quasi semblant al qui baixa els braços i tot li és igual. En els homes es percep com un arrossegar els peus. La mirada perduda. Absents. Buscant per la plaça amb qui poder parlar. Si és el cas de les dones és visible un desmillorament físic, normal per causa de l’edat però sense ganes de dissimular la situació amb el gust per vestir, o un pentinat de perruqueria. Aquesta visió declinant no és general, però afecta moltes persones.

Alguns deriven eixa circumstància al període aquell que vam viure fa poc amb la quarantena de la pandèmia. Com un haver-nos furtat dos anys de vida i percebent que no els podrem recuperar. Altres, que són la majoria, a la situació global on la meua generació mai creia tornar a viure la seva infància de postguerra.

La malenconia que intento descriure posseeix la tendència a incrementar-se quan s’acosta el temps de Nadal. Moltes persones amigues voldrien sobrevolar el mes de desembre i situar-se al de gener. Davant eixa impossibilitat la recurrència a fàrmacs ansiolítics o a la familiar botiga de remeis naturals és una constant amb el lògic intent de buscar remeis a la permanent tristesa. Martiritzats ja en ple novembre amb una perseverant incitació a viure per anticipat uns pocs dies de Nadal augmenta encara més l’angoixa. Es fa visible a un mes vista i en carn i ossos el “Papa Noel”, cases i comerços amb l’arbre de Nadal ja posat, llum de coloraines i una música obsessiva que multiplica encara més l’aclaparament d’aquestes persones. No és difícil extraure en les seves conversacions l’enyorament del Nadal de la seva infància on era impossible l’excés de preparatius i on regnava la il·lusió que no la realitat.

Fernando de Pessoa en plasmar en llibre i després de molts anys el solitari rumiar de la serena edició de “Llibre del desassossec” parla de no tenir consciència de si les vivències que escriu les ha viscudes o és producte de la seva imaginació. Possiblement l’escriptor portuguès amb eixa forma de raonar era un avançat a la moderna definició del “metaverso”. Una conclusió a la qual podem arribar en la nostra modernitat quan ens posem davant del dilema del què voldríem viure i quina és la realitat. Posicionant-me per solidaritat amb la gent de la meua edat, víctima primera d’aquesta síndrome, en un cas, i en l’altre comprensiu amb les generacions més joves amigues de la bullanga intento cohabitar amb la situació. Per suposat amb poc entusiasme, però atent sempre a la pràctica de l’adaptació, encara que en la vesant resignada. No tinc altra alternativa. Però convindran amb mi de que la placidesa dels darrers dies de la tardor, tan plàstics de panoràmica i dolcesa ens l’han substituït per un Nadal anticipat anglosaxó, comercialitzat i embafós, rutinari, clònic i a totes les llums fals.

Preocupats els metges del segle XIX per les dificultats de tractar les malalties pròpies d’un baixó anímic estudiaren a fons la terapèutica a receptar. Molts d’ells com el valencià Francisco Llorca seguí les teories del caràcter segons la superioritat anatòmica d’una víscera sobre les altres del cos humà. A la depressió que aquells bons homes l’anomenaven melancolia i en el pitjor dels casos “mania” atribuïen eixa indisposició a la mala regulació del fetge. Per tant, el règim alimentari que recomanaven eliminava begudes alcohòliques, dinars abundants i, sobre tot pau espiritual i a ser possible vida retirada. Ja em diran vostès si amb la matraca comercial que ens està caient en aquestes quasi sis o set setmanes de Nadal anticipat la gent de la meua generació pot fer vida contemplativa mirant el capvespre d’un dia de vent de mestral. Ja els dic que per no acabar de ser considerats uns rucs absoluts estem deixant la vida analògica i acceptat l’era digital i ens imaginem que un arbre de Nadal és un garrofer, el pare Noel l’enyorat “Fofó o Miliki” i el cava espumós el vi fundellol de l’avi Porcellanes. I així anem sortint d’aquesta melangia que ens ha atrapat sense voler-ho nosaltres.