A cada dos anys, i sempre per octubre, l’Associació de Cronistes Oficials de València fa una assemblea general. A la convocatòria solen acudir quasi la majoria dels homes i dones que la componen. La condició de cronista oficial és un càrrec honorífic atorgat pel plenari municipal que confia l’arreplega dels fets del seu poble en la crònica escrita per una persona entesa en la història del municipi. A l’altura dels temps presents i amb la inflació de notícies al moment caldria preguntar-se quina utilitat té fer una crònica amb intenció de perdurar, com també amb quin criteri es redacta. Fills com som de la instantaneïtat, gens amants de la memòria i un molt desconcertats pel futur mirem amb escepticisme tot allò que es fa amb ànims de perdurar. És a dir: som fills del ja i ara.
Renuent la societat actual a valorar la perspectiva ignora que l’encadenament de successos formen el magma que atorga memòria a un poble i que cal conservar en escrits i documents. I un poble mor quan no té història. Quan Josep Pla diria allò de que l’única forma de lluitar contra l’oblit és escriure de forma infatigable, dona la raó a Álvaro Cunqueiro que es lamentava de l’oblit dels seus paisans al passat. És per això que la figura del o de la Cronista Oficial al que l’autoritat representativa li confia escriure el dia a dia adquireix el compromís de fidelitat, continuïtat i perseverança en deixar constància del present que viu.
Pensant en perspectiva dels anys cinquanta que és quan es creà aquesta associació responsabilitzava a la persona encarregada d’aquesta missió a un escrupolós treball de síntesi d’un moment on segurament no li serien grates moltes notícies. La crònica de Don Jordi Valor, primer cronista de Benissa, detecta aquest patiment i deriva part dels seus comentaris a la vida rasa. La realitat entrellucada dels seus relats, dels que molts són literaris, donen suficients pistes per saber de la vida del seu temps. Els va escriure i així ens perduren per a la riquesa de la nostra història benissera.
La persistència del treball del o de la cronista formen la cronologia de la contemporaneïtat del moment en què serveixen aquest càrrec. Extractant en forma de dietari el fruit de la seva missió ens oferirà per al futur un cos documental valuosíssim que alleugerirà la càrrega dels investigadors dirigint-los directament a les fonts a l’hora que els obri els camins subsidiaris per a complementar les seves recerques. Per tant, a la fidelitat de les persones que suplien la manca dels seus estudis universitaris amb una fèrria voluntat de superació, i amb la humilitat que se les suposava, ens han deixat uns testimonis del passat d’un incalculable valor. No obstant tan valuós bagatge no sempre ha estat mirat per l’estudiós universitari, arxivers professionals o competents investigadors amb l’estima i consideració que mereixen tan lloables testimonis, desvalorant quan no, desacreditant un fervent amor de servei als seus pobles.
La humanitat amb què escrivien els antics cronistes com Pere Desclot, Ramon Muntaner o el dietarista Pere Joan Porcar feliç autor de les saboroses “Coses evengudes en la ciutat e Regne de Valencia” són un eloqüent exemple del deure moral que tenien en acceptar el seu càrrec de descriure’ns el del dia a dia. I així quan en els primers anys de la meua etapa de cronista oficial representava al poble de Benissa en les assemblees observava amb quina gratuïtat, amor i passió oficiaven el seu càrrec no deixava de respectar-los i agrair-los la seva amistat, i, perquè no mestratge.
Aquest darrer cap de setmana se celebrà en València, L’Alcora i Pedralba la XXXIII assemblea general i a la que com a cronista emèrit de Benissa i honorari de l’associació em van convidar a compartir unes jornades de fraternitat. Hui els actuals doctorats en diverses facultats del saber que exerceixen l’honorable càrrec de cronista del seu poble valoren honestament que l’entusiasme dels seus predecessors, mestres d’escola, funcionaris municipals, algun practicant en medicina, més d’un llaurador o un empleat de banca com jo mateix aguantarem com a suplents o afeccionats amb pretensions la situació sense més sabers ni preparació que la voluntat de deixar constància fidel del dia a dia dels nostres estimats pobles. I en uns temps que vivim on la sobreabundància d’informació atabala i fa difícil discernir el concret de l’abstracte es fa més necessari que mai recórrer al sedàs del prudent comentari per escrit, bé de cronista o d’erudit conscienciat que condense, i en clau de poble, la simple videta i els fets remarcables dels mortals que ens veiem dia a dia i que ens definim com paisanatge. A eixa llavor se li dona, per tradició, el nom de Crònica.
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?