Que te’n donen, per Ignacio Carrión

Pel seu interés reproduïm aquest article d’opinió aparegut al diari EL PAIS el 5 de desembre de 2004:

He cridat el tècnic de l’ordinador perquè estan passant coses molt rares. Li he dit, mira David, no és per res però el postmaster d’Outlook em torna correus electrònics dient que el receptor m’ha posat a la llista negra. I això és mentida. Telefone a les persones a les quals els he enviat un missatge i juren per Déu que no figure en cap llista negra. Què puc fer?

David m’ha dit que he de carregar-me el postmaster. No és un veritable postmaster sinó un postmaster fals portador d’un virus. Elimines el postmaster, sense obrir-lo si més no, i a una altra cosa. D’acord, li he dit a David. Eliminaré el postmaster ara mateix. Si no fora per David jo seria una víctima més de la demència virtual galopant que, abans o després, ens envaïx a tots.

Eliminat el postmaster em vaig dedicar a escoltar els missatges telefònics. Tenia cinc seguits, tots ells des del mateix número, però cap deia res. Era estrany. Encara així em vaig dir: oblida-ho. A la gent li dóna per cridar quan no té res a dir. Però de sobte va sonar el telèfon i va aparèixer una veu seductora de dona preguntant si jo em cridava com em dic (sí, li vaig dir) i aquesta veu encara es va fer més seductora, diguem que irresistible, en dirigir-se a mi pel meu nom de pila i oferir-me extraordinaris avantatges en les comunicacions més avançades que m’eixirien molt barates precisament perquè jo era un dels pocs agraciats… Alt! li vaig dir a la venedora amb amabilitat. Moltes gràcies però no atenc ofertes comercials per telèfon. No perda el seu preciós temps i no m’ho faça perdre a mi. Però ella s’ho va prendre com una ofensa i la veu fins aquest moment seductora es va tornar brutal, i va exclamar: Que te’n donen!

Em vaig quedar, com poden imaginar-s’ho, sense paraula. Vaig fer un esforç per a no empipar-me, i més quan ella ja havia penjat. Vaig pensar: a més, no val la pena empipar-se, i menys ara que he d’escriure aquest article per a EL PAÍS. Sóc incapaç d’escriure cabrejat.

Però l’insult romania en les meues oïdes. I al final vaig marcar el número que seguia enregistrat cinc vegades des de la vespra en el contestador, per a comprovar si es tractava de la mateixa empresa la venedora de la qual acabava d’insultar-me, o no guardava cap relació. Confesse que estava impacient per eixir de dubtes. Una operadora va respondre amb el nom de l’empresa (preferisc silenciar-lo) i va preguntar què desitjava. Desitje saber quin és el motiu pel qual ahir em van cridar vostés cinc vegades, li vaig dir. Només desitje això. Saber per a què em van cridar sense deixar cap missatge. L’operadora va passar llavors la meua cridada a una tal Mónica qui, com si em coneguera de tota la vida, es va llançar a vendre’m el que l’anterior no havia aconseguit vendre’m. Tement que la cosa acabara igual, o qui sap si pitjor, vaig interrompre Mónica i li vaig demanar que m’escoltara. Li vaig contar el que m’havia ocorregut amb una companya seua quan sense moure un dit em va soltar un que te’n donen! És que era aquesta el costum de l’empresa? S’acomiadaven així de l’interlocutor si rebutja fer una operació? Mónica va dir que això era terrible, va repetir, terrible i vergonyós, i anem a investigar-ho fins al final. Em va demanar les meues dades així com l’hora exacta d’aquesta cridada encara que li vaig advertir que em porta sense cura que des de qualsevol empresa privada o pública, gran o xicoteta, em diguen que me’n donen tant com que em diguen que no me’n donen. Però sospitava que al director de la seua empresa sí que li estaven donant des de dins. I de valent. Mónica va repetir que per descomptat li estaven donant al director sense que ho sabera el director. Però quan ho sabera el director, nomenaria una comissió investigadora.

En escoltar el de la comissió investigadora em vaig posar en guàrdia. Va ser un acte reflex. Vaig imaginar l’expresident Aznar, un home que ara no té res a fer, compareixent davant aquesta comissió sols que per a insultar la venedora i els compradors i a qui li posen al davant, i això em va espantar molt, encara que en dir-li-ho a Mónica, que almenys no semblava del PP, es matava de riure i va haver de penjar el telèfon, la qual cosa va ser una llàstima.

En aquest instant va sonar el timbre de la porta de casa. Era Marisa, la cartera que parla cinc idiomes, i és informàtica, i a més és molt simpàtica. Sempre arriba de bon humor amb el seu vell Ford, ja que els carters de poble que no reparteixen cartes al poble, sinó pels voltants, usen els seus propis vehicles per a fer el treball. Així que Marisa va baixar del Ford i em va dir que em portava una carta certificada que, per desgràcia, semblava ser una multa de l’Ajuntament de València. Vaig signar el justificant de recepció i llavors Marisa, que no coneixia el virus del postmaster, em va contar que a gener deixarà de ser cartera perquè entren nous carters que van guanyar la plaça per oposició. El virus és com la vida mateixa. La posaven de potes al carrer.

Vaig esquinçar el sobre, vaig llegir la multa per aparcament en zona de limitació horària excedint-se el temps màxim permés l’import de la qual ascendeix a 12,02 euros per tractar-se d’una infracció lleu segons l’article 39 apartat 2B, i vaig bellugar el cap a un costat i un altre mentre Marisa s’allunyava en el seu rovellat Ford, no sense dirigir-me una última mirada de compassió, com jo haguera fet si escau davant un home de la meua edat crivellat a multes que, com tots sabem, només serveixen per a renovar els rellotges necessaris i seguir posant més multes a qui es despisten tan sols uns minuts. Ja no sabia què dir-li a Marisa i li vaig dir que tinguera ànim, que a Espanya l’únic rellotge que funciona és el rellotge dels aparcaments, i que ella, sent informàtica i parlant cinc idiomes, no tindria problemes. Això espere, va dir.

Després vaig pensar en els rellotges que des de fa alguns anys també existeixen a Benissa, el meu poble, amb la mateixa finalitat i els mateixos resultats que a València. Per cridar-los d’alguna manera són virus que m’inquieten bastant menys que la resistència municipal a retolar els camins de la perifèria en els quals indefectiblement s’extravien les ambulàncies, la policia local o la guàrdia civil quan els crides per una urgència. Però a l’Ajuntament diuen que aquests cartells de llautó eixen molt cars perquè hi ha massa camins al terme. I no sembla inquietar-los que es produïsca la mort d’algun veí necessitat d’un trasllat urgent per no ser localitzat a temps el seu domicili. I això és com si et digueren que te’n donen!

Enllaç d’interés
Notícia original