Quina polla més trempada que tens!, per Toni Cucarella

Reproduïm aquest article de l’escriptor Toni Cucarella i que va publicar el 16 de juliol al seu diari electrònic. Sens dubte, tota una mostra de riquesa lèxica eròtica de la nostra llengua.

La nociva interferència, per no dir intoxicació, que exerceix el castellà sobre el nostre català fa que paraules i expressions pròpies, genuïnes, seculars, hàgem d’evitar usar-les pel significat altre que tenen en castellà, equívoc. Posem per cas “polla”, un castellanisme que s’ha incorporat al català “modern” i que ha desplaçat la rica varietat catalana. Diríem: piu, pixorro, cigala, semaler, nap, nabarro, pardal, branca, titola, cacau, birla i etcètera. Però ara tothom diu, gairebé exclusivament, “polla”.

Tanmateix, si més no en el català meridional, una polla -femení de poll- és una adolescent, una “doneta” que algú diria finejant. La gent gran encara sol usar el terme poll i polla en aquest sentit nostre. Li diu una dona a una altra, a la qual acompanya la néta adolescent, a manera de compliment: “Quina polla més bonica!” O també podem escoltar, com ara: “El meu fill menut ja el tinc fet un poll” “Ui, als quinze anys, estàvem fetes unes polles…” I ara imaginem-nos que en comptes d’usar el castellanisme “templat/da”, habitual en el català meridional, férem servir la forma correcta “trempat/trempada”: “Quina polla més trempada que tens!”, diríem.

A les respostes d’aquest article, Toni també indica el castellanisme “polvo” i proposa formes genuines valencianes:

Fer-ho (per antonomàsia), cardar, manxar, pegar una ceba, fotre o pegar pardalada (més que un “polvo”, una polseguera)…