La curiosa notícia que els metges dels centres de salut de Pego i Oliva han decidit donar una senzilla solució als problemes psicològics la saludem amb sincer agraïment. La informació prové d’un mitjà digital de comunicació de la zona. Concretament de “La Marina Plaça”. La teràpia consisteix en ordenar als pacients relaxants passejades per circuits de la Marjal, espai natural que comparteixen els dos municipis. Sembla que la medicina no és nova. L’experiment s’iniciava farà ara dos anys, però s’interrompí a causa de la pandèmia. Donat el bon efecte de la vacunació contra la Covid i que l’epidèmia dona senyals d’anar de baixa s’ha decidit prosseguir el tractament. La coordinació amb els respectius departaments municipals afectes a les regidories de sanitat, ecologia i altres complementaris conclou que l’assaig millorarà la perspectiva. Les rutes seran senyalitzades i es contemplarà evitar als pacients les possibles incomoditats que la mare natura posa de la seva part. És la clara referència a clots en els camins, racons descurats i tot allò que li pot causar al pacient instants desagradables que deturen el procés de pujada d’ànims.
És, com hem enunciat, una decidida i molt natural aposta per reconèixer que les tristeses pròpies de les depressions poden remeiar-se extraient de l’antiga saviesa clàssica la lliçó dels seus pensadors. Allò del recital del “Beatus ille” horacià amb la seva harmoniosa relació del fugir del soroll, la immediatesa i totes aquelles tendències a buscar l’atordiment dels mals de l’esperit atarantant-nos amb músiques, amb alcohol o amb drogues han tornat a reivindicar que seguint la lectura d’unes pàgines clàssiques de la literatura universal els ànims pugen. Quasi contemporani d’Horaci apareix la “Rerum natura” de Lucreci. Però aquesta obra, a diferència dels “Épodes” d’Horaci, i no tan citada, és més planera i realista. Parla de la terra, i tal com el seu nom indica de tot ésser viu i fenòmens naturals que tenen lloc en el planeta. Al llibre tercer de l’obra, en el poema cent vint, comenta el binomi del cos i de l’ànima i respecte a aquesta no deixa de banda la melancolia. No dóna teràpia a l’ús, perquè entre altres coses l’autor no té ni coneixements mèdics ni és un moralista. Simplement és una persona que es dedica a la contemplació i mirant els processos naturals, trau les seves conclusions i les divulga segons el seu sentir que sempre és positiu i ben raonat.
Si viatgem per l’antiga carretera nacional en direcció a València, i abans de passar per dins de Favara, podem veure a poca distància de la via l’arc d’entrada a una finca de tarongers. En l’actualitat aquest porxo està prou descurat i prova que aquell verger no es conrea com abans. Fa molts anys, en els meus trajectes cap a Utiel, i a causa de la raonable poca velocitat que es podia aconseguir anant a bord d’un “Seat 600” els viatges eren plaents i es podia assaborir al detall qualsevol paisatge, per diminut que fos. No podia obviar la mirada d’aquell porxo, emblanquinat, amb el seu perfecte ordre de la teulada i que al frontispici tenia en artística lletra de color blau sobre manisa blanca el rètol de “Quita pesares”. De tant passar per aquell espai ja coneixia al detall que rere la reixa de forja es veia un inici de rosers i gesmilers que preludien a ben dibuixats quadres de verdures separats per breus jardinets. D’haver deturat el meu pas hauria pogut veure els perfilats canalons d’aigua de reg i el bon gust que el propietari tindria en les col·leccions d’hortalissa, flors aromàtiques i els retallats xiprers que et donaven la benvinguda en aquell virgilià racó. Sempre pensava que el nom de “Quita pesares” es deuria al fet que la persona que treballava la finca trobava en les feines camperoles la distracció que l’alleugerien d’alguna negra pena. El meu pensament, posat a divagar en eixa quimèrica presumpció imaginava mil situacions familiars i m’alegrava que aquell tros de paradís servia de lenitiu a insondables problemes afectius.
Observant l’èxit que un determinat comerç del nostre poble té en la comercialització de productes relacionats amb el conreu de l’agricultura em confirma que la terra, la que abans fou la nostra font econòmica, ultrapassada ja eixa missió de subsistència, proporciona un darrer servei a la nostra societat. I ara que anant de cara a l’estiu es planten tomaqueres, i sabent-se que el conreu d’aquesta planta és un treball molt exigent a causa de la varietat d’obstacles que s’han de vèncer, que tant va de la manca d’aigua a les plagues rebels que la fan malbé, destinar hores i hores al bon resultat de la collita fa necessària una notable aplicació i cavil·lacions que miraculosament dilueixen negres pensaments. D’aquesta forma la contemplació de les nostres neurosis es volatilitza per quan derivem tota l’atenció a la simple i complicada tomaquera que precisa esforç, tota enamorada passió i l’absoluta confiança que tot ho traurem a camí de carregador. D’aquesta forma, bé per via bucòlica o perdent-nos en la lectura d’un text literari d’aquells que Joan Francesc Mira defineix com “alta literatura” s’assegura l’oblit dels ansiolítics amb el notable alleugeriment a les arques de la sanitat pública i el suposat benefici ecològic si l’art agrícola es fa d’acord amb les bones pràctiques naturals. L’opció de lectura és també molt recomanable, però sembla que el “dulcis agelli” que cita Lucreci sobre l’horticultura, reconeguin-me seguidor del precepte observador de l’autor, perd adeptes. La rústica aixada, encaixat el mànec entre les mans cansa més el cos. I un organisme humà esgotat dorm profundament, però en eixa inconsciència mai sabrem si entrem als llimbs o el combat neuròtic és permanent i al dia següent despertem amb els versos de Paul Vallery, aquells que diuen “La mer, la mer, toujours recomencée”. I eixe és el combat i el dilema.
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?