RDL 4/ 2012, un oasi en el desert

El Reial decret Legislatiu 4 /2012 per al pagament a proveïdors, representa un oasi en el desert, un halo d’esperança per als diferents proveïdors de l’administració pública, sacrificats i penitents portants de l’endeutament públic conseqüència de la inadequada gestió dels recursos públics.

Durant molt de temps hem sentit parlar de diferents problemes estructurals que agreujaven en gran mesura la crisi econòmica, des del meu punt de vista, un dels principals colls de botella és l’ofegament que ha suposat la crisi de liquiditat en els serveis financers, que conseqüentment han propiciat una disminució dràstica en els crèdits a les xicotetes i mitjanes empreses. Aquesta falta de crèdit ha desencadenat, juntament amb el segrest de factures en les administracions públiques, que moltes empreses amb suficient càrrega de treball no pogueren fer-se càrrec dels seus compromisos financers, fiscals i laborals. És a dir! que tenint treball, han hagut de baixar les persianes per no poder fer front als seus pagaments. Quin grau de culpa, tenen les administracions públiques? Quin és l’endeutament real de les diferents administracions autonòmiques, provincials i locals? No haguera sigut més lògic pagar a proveïdors abans que incrementar l’endeutament no productiu?

El Reial decret Legislatiu 4 /2012, de 24 de febrer pretén que totes les administracions de forma voluntària facen un exercici de transparència i transmeten a l’estat central, abans del 15 de març un certificat de deute a proveïdors, on s’inclouran aquells deutes vençuts, líquids i conformats anteriors al 31 de Desembre de 2011. Aquest certificat de deutes, tindrà caràcter públic i qualsevol proveïdor podrà sol·licitar que s’incloga el seu deute en dita llistada (establint el silenci administratiu com a positiu), sol·licitant fins i tot si fóra necessari un certificat individual.

Amb anterioritat al 30 de març de 2012, cada entitat haurà d’aprovar un pla d’ajust financer, que serà sotmès a aprovació del ple. Les entitats disposaran de 10 anys, amb dos anys de carència, per dur a terme la devolució dels deutes contrets amb les entitats de crèdit associades, que prèviament hauran fet efectius els pagaments a proveïdors de les diferents administracions públiques, no suposant això un increment en l’endeutament sinó un canvi de creditor.

Quins proveïdors poden cobrar els seus deutes? Tot contracte amb una administració pública, Mancomunitat, Consorci, Diputacions o Societats Mercantils, que haja estat subjecte a la Llei de Contractes del Sector Públic i la facturació del qual siga prèvia a 31 de Desembre de 2011, serà susceptible d’entrar en la relació certificada per la intervenció.

Donat el desconeixement real de la quantitat total de l’endeutament de les diferents administracions, l’execució dels diferents pagaments es durà a terme en diverses fases, però a manera orientativa, hem de tindre en consideració que el passat mes de febrer les entitats de crèdit espanyoles van sol·licitar al Banc Central Europeu la no menyspreable quantitat de 104.000 milions d’euros.

En definitiva aquest és un gran pas cap a un nou model de gestió pública, on les execucions dels pressupostos de les entitats públiques estaran lligades als procediments de pagament dels compromisos adquirits, ja que aquests temps requereixen de nou mètodes i hem de tindre l’absolut convenciment que les administracions no poden ni han de contraure despeses que no estiguen en disposició de sufragar, el nou paradigma serà l’equilibri pressupostari juntament amb una adequada prestació de serveis. La nova gestió pública requereix rebutjar els processos polítics basars en necessitats i idees megalòmanes.

José Maria Serna
@josemariaserna