Recordar, respectar, agrair; per Joan Josep Cardona

Poques són les famílies que en la vespra, o en el dia de Tots Sants, no recorden als seus majors soterrats als cementeris. Benissa no és una exclusió i la bella necròpolis del nostre poble, que més evoca a un passeig que no a lloc tètric, aquests dies s’emplena de flors. Amb aquesta ofrena tenim present als que ens acompanyaren en vida. En temps ja passats la litúrgia corresponent a la nit del dia primer de novembre al dedicat a les ànimes, que és el dia dos, celebrava un ofici religiós denominat “nocturno”. Un dels cants escollits era el salm CXXIX, comunament més conegut com “De profundis” (des de les profunditats). En alguns versicles es fa referència a l’espera de les ànimes que anhelen sortir de l’oblit del purgatori. Aquest salm, com així ho són la resta, componen una lectura que si tenim el gust de seguir-la són d’un efecte guaridor molt superior al que poden oferir aquelles que són conegudes com “llibres d’autoajuda”. Però com solia dir Saramago són pocs els que demanen ajudar-se per literatura de profit. Cascú és el seu metge i el seu particular conseller i busquen alternatives que no són precisament de calat intel·lectual.

Essent aquests dies proclius al record s’incrementa tal sentiment quan tens acomplits molts anys. En observar que les files dels coneguts són cada dia menys poblades i assumint que difícilment podrem dur a terme projectes excitants entrem en una tranquil·la serenitat, que no vol dir resignació, sinó exercitar-nos en el balanç dels fets. Qualsevulla que hagi estat la mida de les nostres possibilitats recomptar les realitzacions personals ja és entrar en la pau íntima. Hem fet un camí amb la voluntat de fer-lo bé. I res més.

La passejada pel nostre cementeri benisser ajuda a comprendre l’esforç de moltes persones ja passades a l’altra vida, que han volgut anar una mica més enllà del viure i prou. En algun moment de la seva existència han sentit la necessitat de treballar la perpetuació. Pot ser modesta o ambiciosa. Però han treballat en eixa il·lusió embarcant en el projecte a un cercle de col·laboradors. La seva projecció, lluny de ser particular, ha unit altres cooperants, amb un resultat final que ens ha enriquit a tots. I és just que ho sapiguem valorar.

Fa uns dies les persones que formen la corporació municipal decidiren aprovar el reglament d’honors i distincions. Són conscients de l’efecte didàctic que provoca donar-li a un home o una dona un reconeixement a la seva trajectòria vital. Resumeixen en l’articulat els factors decisius que propicien ser mereixedor d’un honor. No s’obliden de l’exigència de vida i mèrits excepcionals concurrents en la persona reconeguda. El reglament és coincident en la forma de ser benissera molt amant de normes, codis i preceptes. És per tant la garantia de saber jutjar que és gra i què palla. Què és calorada, interès particular o caprici del moment tot el contrari de saber què és justícia i ponderació de persistència.

Entre les persones que en algun instant aconseguiren la distinció oficial de “Fill Predilecte” tenim al pare Melchor de Benissa. Ser Ministre General dels caputxins, com ho fou el nostre paisà, era tenir comandament sobre 30.000 religiosos esparsos per tot el món. Poca broma. Situació que el nom de Benissa fos conegut mundialment, i a més de forma gratuïta. El seu cos està sepultat al creuer de la nostra església parroquial. Fet que és difícil de recordar mirant que les lletres de breu biografia estan mig esborrades i que cap visita guiada el menciona. Aquest any de 2021 s’acompleixen els 150 anys del seu naixement. El pare Melchor considerat en la seua època el més gran orador sagrat, fundador del Col·legi d’estudis històrics de Brindis i membre d’una comissió vaticana fou objecte d’un sentit recordatori en l’any 1971 amb motiu del seu centenari. Inclogué l’efemèride un cicle de conferències, actes oficials i l’edició de dos llibres.

Falten dos mesos per acabar l’any 2021 sense que l’apunt recordatori fet en el seu dia hagi tingut cap resposta. Les coses són com són. El recordar, el respectar i l’agrair són condicions humanes contraposades a l’oblit, descortesia i ingratitud que també ho són. La llibertat d’elegir una o altra opció de conducta jutja i defineix. Per tant seria oportú afegir al reglament d’honors i distincions aprovat per la corporació municipal un apèndix que a mode d’advertiment, com el so d’un despertador horari o l’alarma d’un mòbil, ens faci memòria quan cal i quan toca quedar bé i com correspon. Tot pot ser possible i així, per exemple, ens estalviaríem exposar aquestes coses del pare Melchor i de rebot denunciar, així com hem fet de la llosa sepulcral, la penosa visió de les lletres dels fundadors de la residència d’ancians (antic asilo de Mariana Torres i Joaquin Piera) envolades del seu lloc. I, ara que torne al cap primer d’aquest escrit escolte llunyà un eco que diu allò “de profundis clamavit” junt al “recordeu-nos, recordeu-.nos….” que és el que sembla dir la mirada del pare Melchor en la fotografia aquí exposada.