Reinventant la Festa de la Puríssima Xiqueta; per Joan Josep Cardona

Mantenir i potenciar el nervi associatiu d’un poble és vital. La gestió de qualsevol reunió veïnal amb pretensions d’influir passa sempre pel diàleg. Dialogar, discrepar, convéncer i posar en comú interessos és gimnàstica mental. Tot molt positiu. A Benissa la junta de festers i festeres de la Puríssima Xiqueta és un lloc on durant tot un any un important col·lectiu posa en marxa una ingent voluntat comuna per a celebrar la festa gran del poble. És segurament l’associació més nombrosa, més activa i creativa del municipi. Es parla, es discuteix i es projecta. Fa poble i exercita a la gent en la gestió. Cal remuntar-se a l’any 1753 per trobar les primeres cites fiables sobre que, com a mínim es diu que de la festa ja es celebrava la litúrgia del seu octavari. Ha passat per crisis, entusiasmes i conformat continuisme, però mai han fallat els actes més rellevants del quart diumenge d’abril, data on tenen lloc aquestes festes. Allí ens veiem tot el cens viu de la població benissera.

Mantenir actualment aquest esdeveniment és una proesa. Portar a terme un programa, que a més és competitiu d’una junta festera respecte a l’anterior, és una mampresa que obliga als festers i festeres responsables a un esgotador treball. I a més s’ha de tenir en compte que molts d’ells estan en el segment infantil i altres al punt de fer estudis superiors. El pes organitzatiu ha de recaure per força en els festers de quaranta anys que són els de més edat i experiència, però treballar treballen tots. Inclús els pares de festers i festers. S’han de vendre loteries, objectes diversos, explotar un bar i actuar en el muntatge de teatres i festivals. Una feinada que acaba per esgotar. I a més, quan es tracta de muntatge de bars per recaptar fons entren en conflicte competencial amb els establiments del ram. No entrem a parlar de la despesa familiar on cada fester o festera s’ha de fer fins a tres vestits diferents i l’afegit de la reunió familiar en un dinar de restaurant. Una respectable sangria econòmica.

Però també és cert que la festa no és tan sols recreació i gestió de la tradició. Porta afegit un component econòmic. El comerç pren animació. Dinars familiars, compra de vestits i una setmana de festa amb indústries i activitat laboral paralitzada. Per un costat enorme sacrifici personal i per altre, i a parts iguals, guanys i pèrdues.
Per tradició la festa pren el nom de cívica-religiosa. Les funcions litúrgiques són el fort, i les diversions externes són les de qualsevol poble. És a dir músiques, coets i bous. La resta del veïnat col·labora adornant carrers. I malgrat tant de treball al remat la festa es converteix en un continuisme, un lloc comú i una despesa d’energia descomunal sense una finalitat perdurable. És un terrible esforç al qual moltes veus crítiques comencen a preguntar-se si tan lloable dedicació no es podria reconduir a termes més raonables. I tot a la vista de la cada vegada més perceptible manca de varietat, evident cansament i monotonia que pot acabar desinflant la festa gran de Benissa.

I ara les esmentades veus crítiques observant tots aquests aspectes diuen la seua. Són com un punt d’inflexió. La festa s’ha de repensar, reconstruir, modernitzar-se i tornar al principi original. La festa d’abril es feia en un moment de l’any agrícola de parada de l’activitat. Les collites estaven formant-se. Poc treball al camp i els jornalers obligats a buscar-se-la a la Ribera. Si això es confronta amb la realitat laboral actual l’única argumentació viable del sentit de la festa no és altra més que la pura i simple tradició. I no queda altra raó sostenible que eixa. I tractant-se d’una motivació tan simple amb poques canyes es pot fer el cistellot.

La parròquia amb el bon criteri de com s’ha desvirtuat el seu apartat fa ressorgir aquella vella “Gran Asociación de Hijos de la Purísima Chiqueta” ara en clau de confraria. El culte i el que li correspon. Res més. En això es treballa. La pilota passa a l’altre costat de la festa, és a dir el cívic. Era allò que en llenguatge del segle XIX es deia “Junta de Asociados”, les persones de bona voluntat que eren les encarregades de comprar el bou, llogar la música i mudar la burra i participar en la cavalcada. I ahí està la cosa confiant que la reflexió clerical aplegue als altres actors i també es posen a pensar si aquest camí de considerable, terrible esforç personal i econòmic té futur. Caldria fer allò que els nostres antics deien “crida de veïns a la cort del porxo de la vila”. Seria el moment de fer-ho. Tenim en aquests moments a la ciutadania benissera enfebrada en les denominades xarxes socials dient la seva sobre aquest punt d’aturada per veure si la festa principal es repensa,es modera i surt vital i dins d’això tan de moda d’ara que pren el nom de “sostenible”.