Remeis antics contra contagis; per Joan Josep Cardona

Comença a preocupar la descura d’alguna gent que llença pel carrer les mascaretes que tots portem contra el contagi de la “Covid 19”. També de guants de goma o de plàstic. Les autoritats sanitàries han advertit de les sancions que s’aplicaran als infractors. A més d’això tornen a vessar-se fora dels contenidors del fem deixalles diverses. Les prevencions observades en els primers dies de la declaració de l’estat d’alarma es relaxen. Si llegirem les severes ordres que en èpoques antigues es publicaven als Butlletins oficials de la província ens assabentaríem de la llarga llista de prohibicions. Tot el que es sabia de les epidèmies de còlera i verola passava per les desinfeccions amb calç viva. En l’any 1845 Bartomeu Buigues, alcalde de Teulada, comunica al governador provincial que ha procedit a emblanquinar quasi totes les façanes de les cases del seu poble. En bona llei el governador el felicita enaltint el procedir d’aquest alcalde. Entrats al segle XX les prevencions ja compten amb una ciència mèdica avançada i la microbiologia és una rama de la ciència que Pasteur i els seus deixebles la posaren eficaçment al servei de la humanitat.

La gran batalla dels metges del segle XIX està fixada en les mesures higièniques a prendre, tant en moments de bona salut general com en les esporàdiques invasions epidèmiques. El professor Jaume Codina té publicades les seves investigacions sobre el món antic i para esment en la propagació de les epidèmies. És un investigador que ha centrat els seus treballs en el delta del riu Llobregat. De l’any 2002 és el seu llibre “La vida i la mort al delta del Llobregat. Segles XIV-XIX”. Un detall del professor és estudiar la transmissió de les epidèmies a través de les robes que s’hereten d’un difunt. Un capítol el dedica a les robes que la família hereta i que les posa a la venda. Comença en l’any 1587 i l’acaba en l’any 1637. En les relacions que fa el corresponent notari descriu camises, tovalloles, llençols i torcaboques amb l’anotació de “brut”. Afegim fins una bena, també bruta. Això vol dir que els hereus ni es paren a llavar la roba que venen. Entren també màrfegues i escopidores. El contagi de malalties està servit a tall seguit d’eixe mercadeig.

No comptem a Benissa amb documentació antiga per esbrinar les corbes de mortalitat d’èpoques passades. Tan sols a meitat del segle XIX les actes de defunció comencen a detallar la causa de la mort. Únicament a darrers del segle XVIII es pot detectar una epidèmia molt forta de verola. La sepultura dins del temple de Sant Pere és coneguda. També les prohibicions de l’arquebisbe Andrés Mayoral de celebrar missa sobre l’ara dels altars laterals si prèviament no s’han retirat a sota d’ells les restes cadavèriques de les famílies propietàries de les capelles. Les prevencions de l’autoritat eclesiàstica són severes en aquesta matèria i és obligatori posar sobre els cadàvers recents enterrats una gruixuda capa de calç. Quan Benissa construeix a darrers del segle XIX el vell cementeri del Pla de Bonet l’expedient recull una llarga llista de prohibicions on entren coses tan curioses com prohibir a l’enterrador plantar entre les sepultures cultius d’horta per al seu servei particular.

La protecció contra les mosques i mosquits, que suposadament actuaven com vehicles de transmissió d’epidèmies, dóna pas a llegendes com la de la famosa gàbia de l’església col·legial de Santo Domingo de la Calzada, en ple camí de Santiago, on es veu un pollastre i una gallina blancs. És una llegenda referida a un jove francés ajusticiat mitjançant un procés mal fonamentat, però que altres veus li han donat el significat que les aus es mengen els insectes propagadors de malalties. Altre tant se sol dir del “papamoscas” de la catedral de Burgos, però, aquest que és mecànic, no sap distingir la classe d’insecte. Era també coneguda una profilaxi contra la invasió de mosques i mosquits, i que lamento no trobar ara la font informativa, on els antics metges, davant d’una epidèmia es vestien amb una túnica ben tancada. Respiraven per un pic molt llarg que, a mena de prolongació del nas, portaven a la punta un cotó en pel remullat amb vinagre. Altres il·lustracions afegien una gàbia que el metge portava subjecte al cap on un parell de pardals ensinistrats es menjaven tota mena de bestioletes alades que es posaven al seu abast.

La nostra medicina casolana ha emprat com a desinfectant la crema de la flor de l’espígol i, amb més eficàcia fer cremar sofre. La planta coneguda per mendastra (menta rotundifolia) si es posava a assecar també desinfectava fent-la cremar. Però la més coneguda com eficaç per a fer desaparéixer el poll dels pardals engabiats, i que es suposava transmetien sarna, era la substitució dels pals de canya de la gàbia per tronquets de matapoll (Daphne gndium). I molts són els que en les càlides nits de l’estiu, i quan apareixen els mosquits, solen cremar pinassa, però amb l’inconvenient que momentàniament desapareixen els mosquits, però els amants de prendre la serena del ros queden fumats i amb una olor desagradable i amb plena consciència que el mosquit tigre, o el nostre i de tota la vida, tornaran a donar-nos la llanda. Tampoc veig molt efectiva l’alfàbega per fer fora eixes molèsties alades, però, al contrari que la pinassa cremada fa bona olor i ens recorda que som a l’estiu.