Repartiment de càrregues i equidistribució, per José María Serna

Durant les dues últimes dècades hem sigut testimonis de com proliferaven desenvolupaments urbanístics de punta a punta del territori nacional. La legislació urbanística espanyola i valenciana és extensa i detallada, però no s’ha aconseguit corregir la loteria urbanística que suposa la planificació municipal. És per tots conegut que un Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU), d’una manera arbitrària i capritxosa designa de forma “legal”, pobres o rics, condemnant el sòl agrícola, forestal o natural a un mer ús especulatiu.

Al llarg dels anys, la legislació urbanística va intentar d’alguna manera establir repartiments equitatius de càrregues i beneficis, mitjançant l’aplicació del principi d’equidistribució, aconseguint-ho en part, únicament per a xicotetes àrees de repartiment. Aquest principi és consagrat actualment en l’article 5 de la LSV, en disposar que “les lleis garantiran en tot cas el repartiment dels beneficis i càrregues derivats del planejament, entre tots els propietaris afectats per cada actuació urbanística, proporcionalment a les seues aportacions”.

Aquest principi d’equidistribució suspèn després de l’anàlisi del territori del PGOU en el seu conjunt, ja que aquells sòls que han ostentat el dubtós honor de ser classificats com a Sòls No Urbanitzables, no obtenen ni obtindran cap repartiment dels beneficis de l’ocupació urbanística del Sòl Urbanitzable. Ocorre el mateix amb una anàlisi supramunicipal en analitzar com a exemple dos municipis veïns, un amb gran intensitat i ocupació urbanística i un altre amb grans masses forestals protegides per legislacions autonòmiques, estatals o europees.

El desenvolupament legislatiu a l’empara de l’Article 45 de la Constitució Espanyola diu “tots tenen el dret a gaudir d’un medi ambient adequat i el deure de conservar-lo”. Així mateix, alguna que altra Directiva Europea ha establert les bases per a l’obligatorietat de la conservació del medi natural així com la màxima que “qui contamina paga” Directiva 2004/35/CE. Aquest principi de responsabilitat s’aplica amb la consideració que aquelles activitats que produeixen un desajustament en els ecosistemes han de sufragar les despeses del restabliment d’aquest equilibri, és doncs, segons el meu parer, la filosofia bàsica d’aquesta norma propiciar el repartiment de costos i beneficis. Això implica d’una manera més utòpica que real, que cada activitat econòmica ha de ser capaç de compensar la seua petjada ecològica, establint mesures compensatòries que retornen mitjançant la transformació del cost ambiental en una despesa més a computar en la cadena de producció.

Com hem vist amb anterioritat en el cas de l’urbanisme, l’excés d’ocupació d’aquelles zones classificades com a urbanitzables, veuen compensada la càrrega sobre l’ecosistema per altres classificades com a No Urbanitzables, aconseguint d’alguna forma la compensació de la petjada ecològica. A major escala podríem dir que el mateix ocorre amb les grans activitats contaminants, ja que aquestes veuen compensada la seua petjada ecològica mitjançant la preservació de zones naturals, zones que com en el cas de l’urbanisme es veuen privades conseqüentment de l’ús productiu del sòl, diluint-se la premissa legislativa del repartiment de càrregues i beneficis.

Una vegada analitzats de forma succinta els usos del sòl, s’albira l’existència d’un més que palpable desequilibri en el repartiment de càrregues, ja que es concentren els beneficis de l’explotació dels recursos naturals en uns pocs metres quadrats, mentre es reparteixen les càrregues en molts altres, que a més no perceben compensació econòmica alguna després de la seua imprescindible aportació a la balança de l’equilibri ecològic, permetent la continuïtat dels cicles de vida.

A manera de síntesi i per concloure, com a fil conductor de posteriors escrits diré que segons el meu parer, ha arribat l’hora de trencar amb els antics esquemes econòmics, urgeix el desenvolupament i implementació de nous paradigmes econòmics, d’una economia que tinga en compte la preservació dels ecosistemes i la seua biodiversitat, establint com a pedra angular d’aquesta nova economia un nou MERCAT DELS RECURSOS NATURALS.