Residències d’ancians. Honrar als nostres pares; per Vicent Ibañez

Per als que ja tenim una certa edat, els Deu Manaments de la Llei de Déu eren una part important del catecisme que teníem memoritzada, i a més, enteníem alguns dels preceptes. Enteníem els menys escabrosos, érem xiquets i els temps no eren molt propicis per a detalls. Eixe, el Quart manament, l’honrar, el malenteníem des dels dos anys. Enteníem el següent: “Honrar era igual a obeir-fer cas”.

Però no sols el cristianisme té l’exclusiva. En totes les religions es fa menció al deure de respecte i atenció als pares.
Segons el Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, la definició d’honrar, és:

Honrar.
(del lat. honorara).

1. Tr. Respectar a algú.
2. Tr. Enaltir o premiar el seu mèrit.
3. Tr. Donar honor o celebritat.
4. Tr. U. com a fórmula de cortesia per a enaltir l’assistència, adhesió, etc., d’una altra o altres persones. Hui ens honra amb la seua presència nostre il·lustre amic. Cap any ha volgut vosté honrar la nostra taula.
5. prnl. Dita d’una persona: Tindre a honra ser o fer algo.

Des de les tribus antigues i del continent que foren, fins fa ben poc, els ancians eren escoltats i els seus consells eren aprofitats. L’atenció, el respecte i l’honor cap als majors no depenien de la religió, sinó del sentit comú. Se’ls tenia per savis. La història sobre l’assumpte, és antiga. Per exemple, el Consell d’Ancians (senatus) de l’antiga Roma, venia dels Consells d’Ancians que havien sigut ja experimentats amb anterioritat a Grècia, a Esparta. Els maies o els habitants de l’illa de Pasqua, tenien els seus consells. I a França durant un temps va existir el «Conseil des Anciens».

L’anterior succeïa fa molts anys.

En la nostra memòria, ja que no fa molt, els ancians, una vegada que la seua autonomia deixava pas a la malaptesa, la invalidesa o la demència, eren acollits pels fills, de vegades en la casa de l’ancià o en la d’ells mateixos, els mantenien i atenien fins a la seua mort. No fa tant de temps que es percep una pensió de jubilació, per la qual cosa, fins fa no molt, calia mantindre al iaio o iaia. La família atenia els ancians, perquè eren els seus progenitors i no hi havia res que discutir. Abans ells, en la infància, havien mantingut, educat i subvencionat els fills, no es discutia, era la llei natural. El respecte i l’atenció al consell del patriarca de la família, eren sagrats.

Ara, gràcies als avanços en la medicina, la qualitat i l’esperança de vida, fa que els majors visquen més. Ara, no és rar veure inclús un major agafat de la mà del seu nét/a, de camí al …, o de tornada del … Els iaios són ara una altra vegada pares, pares dels nostres fills. Són els intocables per al govern, les pensions no pateixen retalls o són mínimes en eixe col·lectiu. Els bancs, els requereixen i mimen. I quan perden la seua autonomia, llavors busquem una residència on a canvi d’una “pasta”, se suposa que els cuidaran, i donaran uns servicis, perquè la seua qualitat de vida siga la millor. Altres, aniran unes hores i els reintegraran als seus domicilis, són les Residències o Centres de Dia.

Els pares, generalment, manifesten disgust per este, se suposa abandó, o separació del nucli familiar. I no els falta raó. En la memòria dels nostres majors i en algunes de les nostres, recordem els antics asils, les antigues cases d’acollida de persones majors. Recordem i no ens és grat el seu record.

Hui, les residències de la Tercera Edat, estan dotades de servicis assistencials, que proporcionen als residents o usuaris per hores, professionals especialitzats en geriatria, metges i infermeria residents. Fisioteràpia, psicologia, teràpies ocupacionals, etc. En alguns casos s’ofereixen servicis d’odontologia, podologia, rehabilitació, electrocardiologia, i animació sociocultural.

Però, després de les noticies d’este informatiu hem conegut, un article de Las Províncias sobre les deficiències que la Residència d’Ancians de Sant Joaquim i Santa Anna te, i l’amenaça de Benestar Social del tancament.

Crec que ara serà mes costós convèncer els nostres pares o un ancià de Benissa, de les bondats d’ingressar en la Residència d’Ancians de Sant Joaquim i Santa Anna, ja que com es veu, no tenia res ni miqueta de cap de tot això. I per no tindre, ni tenia personal per a moure les cadires de rodes, perquè… quin remei!, allí estava ancorat el resident durant tot el dia. Cap metge a mà, una infermera compartida amb 67 residents més, ni animació, ni rehabilitació, ni…

Pareix increïble que en l’actualitat i amb la solera que se li suposava a la Fundació, es puga aplegar a un estadi de desatenció tan greu. Entenc que una residència d’eixes característiques ha de comptar amb professionals suficients per a la població que resideix al centre. Que la residència ha de guardar una higiene superior, com protecció a la població, a qui supose més sensible. Cosa que segons pareix brillava (en este cas era mate fosc) per la seua absència.

Però és mes, quin tipus de gestió es porta, per a arribar a aconseguir la qualificació de centre a clausurar?.
Possiblement aquells que administren els béns de la Fundació, no són mereixedors de la confiança dels benefactors.
Honrar els nostres pares i majors, suposa, donar-los la màxima qualitat i benestar possible. Vigilem doncs el lloc on els deixem, així com ho faríem amb els nostres fills.

I crec, que no denunciar les males practiques, reconèixer-ho i exigir-ho és una covardia.
Així ho voldríem per a nosaltres. Crec.

Vicent Ibañez
http://www.vicentmarroixest.cat