Es defineix la tradició com l’acte de lliurament d’un costum d’una a altra generació. Possiblement també podríem incloure ahí la preservació de l’entorn geogràfic que ens acompanya durant els anys i ens ajuda a reconèixer-lo com a part integrant de la nostra vida. Ens ubica en un espai que ens és familiar. Moltes persones reconeixen en cases, carrers, racons íntims i paisatge els seus “àngels tutelars”. En resum, la corfa de cargol en la que vivim. Ve això molt a propòsit del canvi urbanístic que ha trastocat La Glorieta Nova. A molts no els agrada i és normal que aixeque polèmica. La famosa frase que en la novel·la “El guepard” li dirigeix el jove Tancredi a son oncle, Don Fabrizzio ( tot ha de canviar per a seguir igual) s’ha portat en la llavada de cara de La Glorieta amb una singular falta de sensibilitat que l’ha feta gens cognoscible. Ja res és igual.
La desaparició del romàntic arc de ferro, fet pels artesans benissers, identificava noms i cognoms de mecenes benissers. Joaquim Piera i Mariana Torres. Morta Dolors, filla del matrimoni, sa mare constitueix amb el patrimoni de Joaquim Piera la fundació benèfica que porta el seu nom i que fou auspici de l’Asilo de Benissa. L’arc s’ha substituït amb un monòlit de pedra on el “Don i el Doña” s’han canviat per un “Sr. i Sra”. La molt discutible estètica de la remodelació queda més desafortunada encara amb una desagraïda retolació poc respectuosa amb la memòria dels mecenes.
La meua incomoditat en la substitució de l’arc s’augmenta en veure la supressió del “Don” davant del nom de Joaquim i Mariana per un “Sr” i “Sra” asèptics i ahistòrics. No es tracta ara ací de portar el comentari als terrenys unificadors de la igualtat evangèlica, ni social, ni política ni classista. Ni entra, ni toca. He parlat al principi de “tradició” i per ahi va el meu discurs.
L’arc de ferro fou construït en un temps on els tractaments de cortesia existien amb absoluta normalitat. El Don i el Donya són la reducció del “Domine” llatí (senyor). En l’any 1403, el duc de Gandia, momentani senyor territorial de Benissa, porta eixe tractament. “Nos Don Alfons” diu el paper. I amb el “Don” venen reconeixent-se tots els membres de la petita aristocràcia benissera a partir de l’any 1773. Era un privilegi simbòlic autoritzat en època de Felip III. Passat eixe temps el “Don” es considera com una distinció a tot aquell que obté el grau acadèmic de batxiller.
No pose en dubte els actuals criteris unitaris en matèria de distincions, honors i pompes. Un rètol ordit hui a la memòria d’una o altra persona mereixedora d’un honor no resistiria eixa antiga costum de Dons, Excel·lentíssims, Il·lustríssims, etc. Però estem fent un discurs en clau de “tradició” i en això, que és un altre context molt diferent, no calen discussions estèrils. Si ara es trencaren els taulellets dels carrers “Reverendo Padre Melchor”, “Doctor Don Vicente Buigues”, “Doña Pepita Giner” i algun que altre que ara no em ve a la memòria, caldria retolar-los sense eixos tractaments?.
En l’any 1953, que fou quan es va ubicar l’arc ara desaparegut, el criteri d’aquelles autoritats responia al respecte de la tradició. El rètol de l’estàtua de Donya Dolors Piera així el porta. Jo em lamente de la manca de sensibilitat, criteri estètic i reconeixement històric. Jo ara desconec també si amb el títol de regidor, alcalde o altre càrrec dirigent porta afegit un “xip” de sapiència històrica inoculat el mateix dia que prenen el càrrec. Jo, a la vista de les constants mostres de sapiència infusa que manifesten crec que si. Però crec també que s’han quedat una mica curts de modernor en aquest cas. Hauria estat més en consonància en ser actuals i saber per on van les tendències retolar en la pedra, no un “Sr. o Sra.”. Hagués estat més en línia de sapiència, actualització i posada al dia retolar allò amb “Passeig del col·lega Ximo Piera i Marianeta Torres”. També val posar “tio” . No recomane “camarada”. Això ja seria entrar en extrems polítics . Jo, en eixes coses, ja em considere una mica passat de rosca, que és com dir allò de Je ne suis pas de la mêlée, frase atribuïda a Romain Roland passant a la frontera de Suïssa i sentint xiulant-li damunt del cap les pedres d’una fenomenal arca. En això estem, entre pedres i rètols de poca fortuna.
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?