Salvador Soria: El Grau i una poètica d’òxids

Descartes mostrava humilment a la curiositat els utensilis de la seua saviesa: una regla de paper d’estrassa i un compàs rancallós; Salvador Soria mostra una sintaxi de volanderes, soldadures, òxids metàl·lics i brea. A París, des d’una vitrina, la potent calavera de Descartes fertilitza el cosmos de substància pensant; a Benissa, des del seu estudi fondejat a la Mediterrània, el cap lleonat de Salvador Soria i el penyal d’Ifach instal·len un horitzó de fulguracions, de bèsties cisellades en un mar fugitiu i d’antics nàufrags. L’obra plàstica de Salvador Soria és una transmutació de quincalla, experiències i fosfats en un firmament d’inquietant espessor. Cada rosca de les seues armadures i cada filassa de xarpellera és un vers que torna a la seua memòria; cada màquina per a l’esperit, el vol d’un estel degustant l’amanida del futur. Salvador Soria té en la seua carn la pàtina asseguda i suau d’una criatura que indaga avariciosament el principi de les coses i dels seus noms. A Salvador Soria, la crítica l’ha examinat amb cura: des de les seues primeres exposicions en l’exili, fins a la seua presència en les Bienals de Sao Paulo o de Venècia o d’Alexandria o en la Tate Gallery de Londres; des de la seua nostàlgia i la seua interiorització, fins al constructivisme lúcid i rigorós de les seues interpretacions. Cirici Pellicer, Corredor Matheus, Aguilera Cerni, Ernesto Contreras, Román de la Calle, Blasco Carrascosa i molts altres han explicat detalladament la seua tècnica, les seues investigacions, la seua coherència, la seua capacitat creativa, els materials pobres, d’abocador, de desaprofitaments industrials i agrícoles. Artista de perfil volàtil i internacional, Salvador Soria fa el seu treball en solitari, sense que el pertorben els corrents, enfundat en el seu personal estil, que és també una peça de la vida i d’aquell xiquet que anava a jugar al final del carrer, en un Grau sense reixats i amb vells pescadors que li contaven històries de tempestats i de xarxes amb els centelleigs d’una fauna de fantasia; de navilis amb el crinera rogenca encimbellada en la línia de flotació; de desballestaments i enrenous portuaris. D’aquell xiquet que volia ser “mecànic i escultor”, i que als dèsset anys va iniciar les seues classes en l’Escola d’Arts i Oficis de València. Salvador Soria Zapater va néixer al maig de 1915 i als 21 anys va haver d’abandonar els portallapis de dibuix, per a fer-se càrrec d’un màuser i anar-se’n a la guerra: el van ficar en un cantó de gom a gom de joves, i els van dur a pegar tirs al front de Terol. Com no coneixia el maneig de l’arma, posava d’una en una les bales en la recambra. Però una setmana d’instrucció i ja li van donar els galons de cap. Al febrer del 39, va creuar la frontera per Puigcerdà, al capdavant de la seua companyia, i va lliurar la seua pistola a l’oficial de la gendarmeria. Després, el tinent d’enginyers sapadors Salvador Soria, amb centenars de soldats republicans, va anar a parar al camp de concentració de Septfonds: així va començar la crònica d’un atzarós i itinerant exili. De Septfonds el destinarien, com a dibuixant, a una fàbrica d’avions, en les proximitats de Toulouse; i d’allí, al camp d’Argeles-sur-Mer, d’on només eixiria de la mà de l’amor, el dia dels Sants Innocents de 1942. L’amor s’anomenava i s’anomena Arlette Roldes. Es van casar a Perpinyà. Però la França ocupada era un parany per a Salvador Soria. Quan no copejava el govern de Vichy, copejaven els alemanys, que el van detindre en dues ocasions. Per fi, van aconseguir establir-se en les proximitats de Burdeus; i després, París alliberat ja de l’estrèpit nazi. En el 53, Salvador Soria, amb moltes cauteles, va entrar a l’Espanya franquista: la seua esposa, quatre fills, una gàbia amb vint-i-cinc pardalets exòtics i tres caixes amb els seus quadres. I València, el seu Grau de la infància; i el Grup Parpalló i Manolo Gil i Aguilera Cerni; i Madrid, Brussel·les, Zurich, Nova York, Suècia, Canadà. Salvador Soria, a Benissa, descansa la seua fragilitat en el penyal d’Ifach i es mira les mans d’òxids i equipatges. Allí està tota la seua obra, en el tumult de la seua sang.