Sant Pere serà bon home; per Joan Josep Cardona

A principi d’estiu vaig necessitar assistència mèdica. Era un diumenge i en incrementar-se a darrera hora del dia el malestar vaig acudir a urgències del centre de salut del meu poble. La sala d’espera estava buida de pacients i el doctor em va atendre a l’instant. Amb molta humanitat i professionalitat em reconegué fent-me sabedor que de no fer efecte en un terme de vint-i-quatre hores la medicació receptada m’haurien d’hospitalitzar. La seva mirada escrutava el meu estat d’ànim i percaçant-se de la visible inquietud tractà de confortar-me amb una improvisada tertúlia. Era de nacionalitat colombiana i per millorar expectatives professionals exercia en la sanitat pública del nostre país. Era, em digué, un dels tants sud-americans que habitaven a Benissa. Confessà que la lògica recança de la terra nadiua quedava equilibrada en trobar entre nosaltres un esperit d’acollida, una millora de les condicions de vida i la possibilitat d’integració.

Estava clar que la trobada amb un professional preparat, evidentment culte i considerat la conversa discorria dins dels paràmetres de comprensió del fenomen emigratori, les causes i el més important de tot trobar-se acceptat i reconegut en la terra on no has nascut. Un assumpte del qual Benissa i comarca tenim una històrica experiència. Tot està dit quan l’any 1849 des del consolat espanyol d’Alger es dictaven advertències al govern civil d’Alacant de la gravetat que suposava aquella massiva emigració deguda a ‘la espantosa misèria que reinaba en estas costas”. Notícia que no deixava dubtes en afermar que en la nostra terra l’emigració era alhora coneguda i sense dubtes dramàtica. Tan sols en el passat segle l’emigració cap a Sud-amèrica i a la resta d’Europa fou tan intensa que comparant el padró d’habitants de Benissa de 1940 amb el de 1950 s’havien perdut 465 habitants.

Una situació com la descrita confirma que la història de Benissa s’ha construït en la dualitat d’acollir i d’emigrar. Si llegirem el llibre “Els cognoms i malnoms de Benissa” trobaríem que molts orgullosos llinatges actuals, entre ells el meu Cardona, aplegàrem al segle XVII des d’Eivissa a la platja de la Fustera pràcticament en “patera”. Imaginem-nos aquella pobra gent xapotejant en mig de l’alguer carregats del bolic de roba solcant el camí cap a la noble i senyora Benissa en busca de casa i treball. I si ens remuntàrem més amunt encara aquells Ivars, Cabrera o Feliu i altres “de tota la vida” vingueren de la Terra Ferma lleidatana essent uns simples almogàvers a sou. Eren els segons fills de casa obligats a fugir i guanyar-se la vida pegant cops i tallant caps.

En observar en els llibres registres del segle XVII que la primera generació d’una part d’aquells nouvinguts estableixen matrimonis entre ells fa pensar que no seria fàcil entrar en la trama social preestablerta. Una presumible falta de confiança que en la segona descendència queda ja superada en crear-se llinatges nous amb patent benissera i sentit de pertinença. I així fent bona la tradició de terra d’acollida es construí un poble des de la diversitat de procedències. Es creà una cultura, un tradicionari i un positiu increment poblacional molt espectacularment visible al segle XVIII. Així és possible pensar que un salt quantitatiu de població observat a partir del padró de 1986 on per primera vegada se superen els històrics 5000 habitants no es deu a una casualitat. Un creixement fet en l’increment de la riquesa amb la subsegüent necessitat d’adaptació d’uns serveis i gent per saber-los fer marxar amb professionalitat.

La grata conversa amb el bon doctor fou il·lustrativa de la realitat d’un món actual on la mobilitat dels humans és constant. Però faltava concloure si el present estat residencial és casual, definitiu o provisional. Això era important saber-ho per quan eixe nomadisme forçat obeeix tant a factors com guerra, pobresa o altres necessitats en tant que cadascuna d’eixes causes tenia un tractament determinat. Acollir, escoltar, remeiar, educar i integrar foren les claus determinades que consolidaren la identitat d’un poble on els Cardona, Castells, Femenia, Ferrer, Pineda, Rosselló, tots ells eivissencs, com també els moriscs Baidal, Ferrando o Mauri foren tan plenament receptats en el mateix peu d’igualtat com així ho foren els vells Bertomeu, Cabrera, Crespo, Feliu, Ivars, Morell, Ortolà o Piera quan aplegaren al tossal benisser lleugers d’equipatge i amb tan sols el sol que els pegava en la cara. Sant Pere serà bon home és una dita benissera que equival a saber entendre com van els assumptes del món i fer les coses com cal i com és degut en el sentit preventiu i civilitzat. Sant Pere, així és representat, porta les claus d’accés al cel. Bé siga en el sentit espiritual com tenir el cel en la pròpia terra.