Sí, senyor; per Vicent Ibañez

Jo sóc fill de família molt humil,
tan humil que d’una cortina vella
una samarreta em feren. Vermella.
D’ençà d’aquesta samarreta,
no he pogut caminar per la dreta.

Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 4 de febrer de 1942 – Barcelona, 10 de març de 1995).

Xavi em convida per a anar el diumenge 28, als actes que com any rere any es celebra al Puig, és el darrer diumenge d’octubre, l’Aplec del Puig, una expressió de valencianisme progressista des del 1915, en un dels llocs amb més simbolisme i història del País Valencià. Els actes s’inicien amb una marxa cívica que ix des de les Torres dels Serrans de la ciutat de València i acaba al monestir de Santa Maria d’El Puig, des del qual Jaume I va conquerir el 1238 la capital per a crear el nou regne. Des del matí i fins la vesprada se succeïxen actes, parlaments i concerts.

Vicent, despres d’un diàleg internàutic, nocturn i caòtic, m’esmenta el cantant i actor Ovidi Montllor

Repassant veig, que l’any 2005, en l’esmentat aplec es va homenatjar l’Ovidi Montllor.

Tal vegada fóra oportú recordar ací que Ovidi (i altres cantants, poetes, artistes, etc de la seua època), després de la transició, va ser conscientment ignorat per les diferents administracions, no li van permetre mai actuar ni a la Televisió Valenciana, ni entrar en els circuits culturals mantinguts des de l’administració. Els mateixos polítics que tanta ajuda havien rebut de la Nova Cançó, el van ignorar, el van ocultar, ens el van amagar. Derspres els mateixos a la fi de la seua vida el van homenatjar. Com diu ma mare “después de muerto Pascual le pusieron el orinal”.

Però, segurament, entre els assistents a l’Aplec del Puig, estaran els de la generació de la transició. Aquells que seguien a Ovidi. Aquells que no van anar després de càrrecs públics i es van contagiar del virus burgés. Aquells que van córrer davant dels “grisos”, i tornen a córrer i els titllen d’incontrolats. Aquells que van seguir treballant, als quals se’ls va millorar, i que ara, com llevant la carlota de davant, han desposseït de tot allò que es deia l’estat del benestar. Als quals se’ls priva d’una sanitat pública, de qualitat i gratis. Als quals se’ls regateja una educació lliure, independent i de qualitat.

I alguns recordaran les seues cançons, les d’Ovidi Montllor, les tararejaran per actuals.

I segurament, també estaran, aquells als quals els grans partits han decebut, aquells als quals se’ls ha “pispat” la imatge de la seua terra, als quals els “molt honorables”, “honorables” i altres tractaments ridículs, han traït, amb els seus fastos que eren de cartró pedra. Aquells que estan farts i senten vergonya de la quantitat de servidors públics que estan imputats, per no ser servidors públics. Més bé, per aprofitats del públic.

Pot ser que el darrer diumenge d’octubre, diguem ja n’hi ha prou de “Sí, Senyor” i com Ovidi li donem un altre matís, i deixem ja d’engolir.

Sí senyor
(Ovidi Montllor – Carlos Boldori – Yosu Belmonte)

Sí senyor!
Que sí senyor!
Sí senyor!
Te la raó, senyor!
Sí senyor!
Diguim, senyor!
Ben cert, senyor!
Tot un senyor!
Sí senyor!
Vostè és senyor!
Molt bé, senyor!
Quin senyor!
Mane’m, senyor!
Ja ho sap, senyor!
A disposar, senyor!
Sí senyor!
Re-sí senyor!
Recontra-sí senyor!
No es preocupe, senyor!
Vostè és un senyor!
No em fa mal el senyor!
Endavant, senyor!
Visca el senyor!
Vostè és l’amo, senyor!
A les ordres, senyor!
Sí senyor!
Està content, senyor?
Puc marxar, ja, senyor?
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!
Gràcies, señor!