Signe del temps: Prudència i escolta; per Joan Josep Cardona

No hi ha èpoques decadents. Senzillament, hi ha persones que es limiten a fer d’espectadors. La frase no és meua. És de Francesc Torralba (Barcelona, 1967) doctor en filosofia i conegut publicista. És comentari tret del seu llibre “La revolució ètica”. Els llibres del doctor Torralba s’han convertit d’imprescindible lectura per a interpretar el moment actual que vivim. El seu darrer (Quanta transparència podem digerir?) ens posa davant de la dificultat que podem tindre per assumir les tones i tones d’informació que, amb la pretesa intenció de donar-nos a conèixer totes les actuacions que en nom de la puresa apareixen proclamades als mitjans de comunicació i que ens atabalen tots els dies, i a totes hores. Passa el mateix en l’excessiva missatgeria que en forma de whatsapp, twitter o facebook comuniquen als seus adeptes qualsevol informació, que, per descomptat, la majoria de les vegades, és precisament prescindible.

Com afecta aquesta allau d’informació a les nostres vides? Comença ja a parlar-se de l’aparició de síndrome d’abstinència, si no es rep eixa exagerada porció d’informació, transparent o no, a la que molta gent està viciada. Pràcticament aplega a situar-se al mateix nivell de dependència que una droga o altra pot provocar fins al punt que la medicina ja comença a alertar del seu efecte nefast.

Precisament per eixa necessitat de no prescindir del cordó umbilical que uneix a molta gent al món global va apareixent, cada dia més el denominat pels antics “horror vacui” (la por al buit). L’excessiva obstinació en estar “al dia”, i, també, perquè no? “a l’hora” de tot el que passa comença ja a comparar-se a l’excés d’informació que pot tindre el disc dur d’un ordinador. Una casa, per exemple, si no es fa neteja de tant en tant de tot el que sobra es fa al remat inhabitable. La ment, en eixa comparació, ha de saber emmagatzemar el que és l’interessant del que és superflu.

Però no és tan sols l’acumulació d’informació la que ens pot provocar un col·lapse de percepció de la realitat sinó que aplega, fins i tot a incapacitar-nos per a interpretar les realitats amb clar discerniment.

Una pel·lícula de recent estrena (El becario), de Nancy Meyers posa en evidència la diferent forma d’enfrontar-se a la realitat d’una empresa que fan un executiu madur i jubilat (Robert De Niro) i una jove empresària d’èxit (Anne Hathaway). El primer actua des de la riquesa experimental del seu passat com a director i la segona des de la hiperactivitat que la posa en perill de perdre la seua família. Aquí l’espectador pot traure conclusions. La primera és un cant a què De Niro no es resigna a ser un espectador del món que li demana s’arracone en la seua jubilació. L’altra protagonista, Anne Hathaway, viu atabalada, víctima de la feroç competitivat i completament cega a la bellesa de la vida. I, de passada la comparació entre una concepció del treball fet a l’antiga i el modern on tot depèn del subtil fil de no perdre de vista el guany econòmic passant per sobre les persones i les seues emocions.

Cadascú de nosaltres si es limita a ser espectador d’allò que està passant en la nostra, ara confusa societat, és un còmplice de la decadència. La història té instants de progrés (en tots els ordres) i d’abaltiments. I, possiblement ara en siga una, i, el més preocupant és que la cataracta d’informació a què m’he referit al principi no ens capacita per saber-la observar amb la seua magnitud. Jo, aquests dies de solemnes paraules constitucionals m’he fixat en l’actitud del general Julio Rodríguez, ex-cap de la cúpula militar de l’estat espanyol, que ha renunciat als seus alts càrrecs i es posa a disposició de la formació política de Podemos. No és la meua intenció parlar en clau política del succés que tant ha alarmat a la classe política tradicional. No, jo em fixe en una persona que es declara no voler ser pur espectador de tot el que passa.

Al llibre “Envellir amb dignitat” (Bernabé Dalmau) es parla del fet que la corba descendent de la vida, a mesura que passen els anys, senyala un declivi en el sentit de viure en la plenitud física, però en concordança veu vindre el camí de la rica experiència. Posar-ho a l’abast de la societat és un clam que els dirigents actuals haurien de tindre en compte. Tants “wasaps” intranscendents els incapaciten per veure la realitat. I, al pas que van, acabaran per ser espectadors malgrat tindre la responsabilitat del govern. Si dels vells es diu que són els mestres de la vida, la realitat, per contra demostra que tenen pocs, o cap alumne.

Intentat sempre traspassar al nostre més immediat món, que és el nostre poble, aquells ecos que es perceben més enllà de la partida de Canor o de Canelles, pel sud, m’agradaria posar en evidència si és que anem assumint el resignat paper d’espectadors o, del més fatalista clam del “aquí no es pot fer res”, o, per contra som víctimes d’eixe enfit d’informació inútil que ens impedeix veure la necessitat de moure’ns. Quasi passats els cent dies de gràcia que és costum donar als poders constituïts, en aquest cas la corporació municipal, tot dona a entendre que, efectivament estem atrapats per la síndrome de l’espectador. I, si el que confirma el pensador Francesc Torralba és un fet políticament comprovat aquí, ja podem dir que la “pax romana” augustiniana la tenim instaurada. I, com és pensament unànime vivim en el rovell de l’ou. La gemma no la veig, però “la clara” ai, amics, eixa sí que en tenim per fer bromera a candorgue.

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa