Tanca una llibreria; per Joan Josep Cardona

En plena Fira del Llibre de València dos emblemàtiques llibreries valencianes anuncien que tanquen. Una és “Leo”. L’altra “Ex-Libris”. La primera ocupava un ample local situat en la plaça que dóna al palau dels marquesos de Dos Aigües. Vos oferia un catàleg selectíssim que anàveu fullejant a l’empara d’una decoració ambientada en el barroc valencià. L’altra ens toca més a prop. La “Ex-libris” de Maite Mengual estava a Dénia aveïnada a l’espai de l’antiga estació del Trenet de La Marina on assabories bona literatura olorant la salobrenca brisa del proper mar.

Que les dues tanquen és una mala notícia. Almenys per a la gent de la meua generació educada en la lectura en llibre imprés. Som fills de l’estètica de les grans o modestes prestatgeries plenes de volums enquadernats en pell o pergamí. De les modestíssimes biblioteques escolars amb llibres esmorrellats o de les familiars d’heterogènia composició. Mai oblidarem el nostre pas d’infants a adolescents en la nit del Reis en descobrir entre els escassos regals aquella “Doña Urraca de Castilla” de Navarro Villoslada, primera literatura seria que deixava enrere els “Jaimito”, “TBO” o “Pulgarcito”. Com tampoc l’inici més ambiciós en la gloriosa “Colección Austral” de la benemèrita “Espasa-Calpe”. O esperar que la nostra familiar “Papelería Ripoll” portés un nou exemplar de Julio Verne en la col·lecció “Molino”.

L’educació dels humans és un aprenentatge de comportaments. La nostra existència precisa saber què feren altres abans que nosaltres. Escriure, tal com diu Josep Pla, és un esforç contra l’oblit. Durant segles els escriptors s’han encarregat de ser els vehicles perpetuadors del saber. La nostra curiositat ha permés l’aprenentatge. En la joventut llegint amb passió. En la vellesa i quan de forma escandalosa el nivell de retenció ha baixat la lectura, millor dit, la relectura, és un transitar per camins coneguts com aquell que va a visitar a vells amics.

L’escriptor és qui fa visible la seva contemporaneïtat com un servei a la posteritat. I no és una feina fàcil. I molt menys en els temps que correm on s’ha imposat una informació moltes vegades poc contrastada que dóna pas a una cadena d’opinions tan imprecises com interessades. És el signe del moment. Si l’afany per deixar constància del teu temps no va acompanyat de la humilitat d’analitzar meticulosament el perquè la societat es comporta de determinada manera un escriptor, o un periodista, podrà presentar el seu llibre o article amb tota la pompa social que vulga. Altra cosa serà que reflectisca amb competència els dies que li han tocat en sort viure. L’altra part ens correspon als lectors. No és altra més que assabentar-nos per veu autoritzada el discòrrer dels fets humans. Ací l’èxit o fracàs d’un llibre.

Tanquen les llibreries, diuen els seus propietaris, no per la desaparició de la lectura, sinó per la falta de compradors de llibres. Vivim en un món interconnectat, de notícies a l’instant, de xafardeig enfollit on escoltar la serenitat d’un pensament ordit en la calma i silenci de la reflexió ha desaparegut. Un llibre, enfront de la immediatesa de la digitalització informativa s’ha convertit en un pes mort. En un objecte incomprensible en una decoració de qualsevol cambra d’estar.

Si per un instant penso en el final de la meua biblioteca no m’entra cap sentiment de melangia. El llibre, tal com el coneguem, tindrà la meritòria qualitat de ser un objecte decoratiu. Resoldrà problemes als interioristes i servirà per a donar ambient d’època, tal com un cresol de riurau. I dic això amb la gratitud que li dec a la lectura del “Boletín Oficial del Obispado de Calahorra”, llegit a la recepció d’un hotel d’Almazan. I a més saber per ell que allí va morir Tirso de Molina, aquell mercedari que escriví aquell interessant llibre titulat “Deleitar aprovechando”, coses que, providencialment solen saber-se pels llibres, si és que hom vol encara aprofitar el poc que li quede de curs vital fent allò que cal i convé.

Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.