Si des de l’hora matinera on anem a comprar el pa nostre de cada dia, fins el darrer zàping que fem al televisor abans de posar-nos al llit tinguérem la curiositat d’anar anotant els canvis que ha fet la primera notícia oïda entraríem en tal confusió que no sabríem a què atendre’ns. I si això passa tan sols en un dia de la nostra existència, Quin seria el còmput després d’un any?. Quantes i quantes variacions hem tingut que suportar i en quina forma la nostra opinió s’ha tingut d’adaptar. Sobre aquest pensament he trobat un paral·lel rellegint un recull de treballs publicats en l’any 1985 per la Fundació de Serveis de Cultura Popular. El professor Romà Guber, de la Universitat Autònoma de Barcelona, (Cultura Popular i Cultura de Masses), es feia una pregunta sobre si la cultura tecnològica i mercantilitzada revelava amb la seua acceptació popular una sintonia d’adaptació democràtica de la cultura popular a les realitats de l’era tecnològica. I acabava concloent que la cultura popular era l’autogenerada per la cultura secular del poble, mentre que la cultura de masses era la mercantilista, consumista en interès de les classes dominants. Ja tenim aquí a la indústria de l’oci i la imposició de la seua tirania. I tot això ve a compte de que la cultura es fonamenta a capes, per una sedimentació secular. És el fruit d’una notícia, covada, rosegada lentament i adaptada a les nostres necessitats. Passa amb les festes, que, a fi de comptes és la recordança d’una efemèride. Inalterable. Variar això, com veurem seguidament, acaba en la despersonalització i en la suplantació.
La moderna celebració social de l’anglosaxona festa de “Hallowen” s’ha assumit per la nostra societat amb tota docilitat. Ha pres el lloc de la nostra tradicional festivitat de Tots Sants. Per tant ja estem justificant el que hem dit al principi d’aquest escrit. Si ens adonem, i ens parem a pensar una mica, el nostre calendari tradicional, fill de l’agrarisme, els cicles estacionals i el ritme que marcaven les hores de sol ha quedat relegat, ja fa temps, per un altre sistema d’espera de les festes. La nostra pròpia setmana ha llevat del calendari el simbolisme del diumenge per transformar-lo en el que denominem “el cap de setmana”. Si anem més lluny Nadal o Setmana Santa s’han transformat en altres celebracions de “fugir de l’ambient de sempre”. Cada pont festiu el podem contemplar en la televisió per les grans cues que es formen a les carreteres. La gent ha d’anar a veure la neu, a torrar-se a la platja o a una casa rural (que ja estan passant de moda). I, una vegada allí, Què fem?. Res, en tot cas asseure’ns davant d’una taula consumit un refresc i mirant la gent que passa. Podríem concloure que fugim del nostre ambient de sempre. O de nosaltres mateixos, que també és el cas.
Les grans celebracions actuals, com poden ser Nadal o les vacances d’estiu, com també Halloween (per als nostàlgics sempre serà el Tots Sants), s’anuncien amb tres setmanes d’antelació. El comerç, com ara davant de Halloween, ja ha posat a la venda caretes, figures extravagants i la litúrgia “dels morts vivents”. Quan acabem el mes de novembre ja tindrem l’embafament comercial dels torrons, dels caves i de les colònies. I torne a reiterar-ho, la cultura popular queda suplantada per la comercial cultura de l’oci i el negoci.
A mi, persona major, totes aquestes novetats, què volen que els diga?, ni en van ni en venen. Els majors, no culpables d’aquestes situacions, ens sentim fills d’una tradició de soca arrel. És la garantia de no tornar-nos, com he dit al principi, esclau de les variacions de les notícies que han sofert de primer hora del dia a la darrera hora uns canvis, que, si no vas enlerta et poden tornar boig. O, dit d’altra manera, els nostres bioritmes s’ajusten a la nostra generació i fer-los canviar ara ni podem, ni ens agrada ni ens para bé fer innovacions. Deixem la cosa en que cadascú es fa la festa com li agrade. Ara bé, el que un es deixe portar per la “cultura de masses” i passe pel gregarisme que li marca el comerç ho pot fer amb absoluta llibertat. Serà cultura, però popular, ni en somnis. I a més, s’avorrirà igualment.
Halloween es sustenta sobre el culte als morts. Molt respectable i encaixat en la cultura anglosaxona. Ha aparegut, ja fa anys, en la nostra societat , per ser més exactes de fa unes dos dècades. La nostra celebració del Tots Sants ha perdut la seua simbologia d’ençà que el nostre món també ha perdut el sentit agrari per a convertir-se en ja no sé quina classe d’existència. En poques paraules que no ha pogut resistir la disbauxa de la disfressa i l’acompanyament de festa. Anem ara a dir-li al jovent que el nostre antic Tots Sants era una festa de recolliment familiar, de recordança als difunts de casa i de pregaria i ja veure’m quina resposta ens donen.
L’Església té molt difícil resistir eixe allau festiu del modern Hallowen. No té antídot. L’únic sentit que li dona ve de la recordança a tots els que ens han precedit, i ja morts, ens continuen evocant la seua personalitat i el bé que ens feren en vida. Són com l’esclavó de la cadena de la vida al qual ens mantenim units. La litúrgia de la festivitat parla de les benaurances, de la compassió i la constant enhorabona a tots aquells que treballen per la justícia i la pau. La al·lusió a l’esperança és constant en l’oracional del dia.
Ignore si en el futur aquest Halloween foraster i anglosaxó haurà fet la suficient sedimentació per passar de cultura de masses a cultura popular. Eixe camí que ja el feu el nostre tradicional Tots Sants de ser fita per pagar compres aplaçades, per començar a tastar el vi novell i sifonat, el darrer meló, els primers moniatos, la plena temporada de la cacera del tord o la tornada del camp al poble amb la reactivació de la vida social. I no sé si amb eixa tímida, i moderna aparició del pastisset dit panellet i la copeta de mistela podrien ser un succedani de la dura competència que ens fa la porigasa d’una careta plena de sang que ens diu, en castellà “truco o trato”. Dur ho tenim els nostàlgics. Posar-nos en contra del comerç de disfresses és hui políticament incorrecte. Són llocs de treball. També ho son els llauradors que conreen les flors, i les floristeries, o els festers de la Puríssima, que mira, han tret la moda de vendre ciris. Així que el dilema, tornant al principi d’aquest paper, ve de si ens convé militar en la cultura popular o en la cultura de masses. Les flors, com he dit, també generen llocs de treball i, a més son motiu emprat pels poetes com un recurs literari molt positiu i, front a Halloween evidentment més bell i de millor bon gust.
* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?