Un centre d’interpretació del casc antic, per Joan Josep Cardona

Per un temps es va parlar d’utilitzar la Llotja (Sala del Consell) com un Centre de Interpretació del casc antic. Jo supose que eixa iniciativa sorgia arran del “boom” que aquests espais van tindre en el seu moment. Ara eixes idees van de reculada. La realitat va demostrar que s’havien convertit en una espècie d’àlbum de cromos penjats a la paret que, amb l’auxili d’algunes maquetes, pretenien preparar i situar els visitants en l’espai real que a continuació anaven a veure en passeig. Era com aquells antics “quadrets” de cartró que penjaven a les entrades dels cines d’abans. Sembla que eixes idees museístiques van de baixa i ja no proliferen amb tanta assiduïtat. Jo he vist eixa mena d’auxili en algun gran espai visitable (monestir de Sant Joan de la Penya), però ja dins del recinte i com un complement del que estàs veient. Altres, com són els casos de la casa de l’escriptor Josep Pla, o el monestir de les Santes Creus destinen un espai a la projecció d’un curtmetratge que t’ajuda a comprendre millor el que allí estàs veient. En el cas de Josep Pla és una revisió de la seua biografia i en el de les Santes Creus el món del Cister. I, si no es vol anar més lluny, les exposicions temporals de la Seu Universitària de València (Plaça del Patriarca) utilitzen eixa mena de visualització.

Jo voldria aportar la meua opinió sobre el projecte antic benisser i evitar als polítics que el pensen ressuscitar un altre error de càlcul. El millor que poden fer quan els entra entre cella i cella un deliri és estar-se quiets. No fer res, no fóra el cas que la tornen a espifiar-la. Que ja en tenim prou amb la desaparició de les voreres del carrer de la Puríssima o amb l’horror del passeig de Dolors Piera, l’oblit del Podavall, les inconcluses excavacions de l’església vella, etc. . No, estiguin-se quiets. Guardin-se els diners del poble per a coses ben projectades i de més utilitat.

Si no recorde mal van pensar ubicar el Centre d’Interpretació en la ja esmentada Llotja. D’una o altra forma s’havia de justificar eixe edifici que, primer fou Museu etnogràfic i ara resta tancat. Vaig formular la meua opinió en convertir aquelles dues cambres en eixample de l’Arxiu Municipal, projecte, que, torne a insistir, deuria d’agafar-se amb interès i centralitzar allí tots els arxius locals o documents personals que corren el risc de perdre’s. D’eixa forma, torne a fer-me pesat, tindríem a l’abast la documentació de la nostra memòria històrica.

Altra observació que pot ajudar a obviar la presumible posada en marxa del Centre d’Interpretació és la dificultat d’accés. Com que sempre estem parlant que aquesta mena de mostres està pensada per a visitants cal tindre en consideració que els col·lectius que ens visiten no sempre tenen les condicions físiques adients per pujar escales. A més, sempre es demanen uns serveis complementaris impossibles de construir en les limitades proporcions de la Llotja.

Crec que dit això més al meu favor per desaconsellar la poc sensata idea de reprendre iniciatives abocades a un fracàs. I encara em carregue més de raó per quan els Arxius no pateixen eixe excés de visitants en consideració a que són centres d’estudi i amb una demanda de visita i ús més limitat. Si els polítics volen, no els actuals, sinó els futurs, tenen en la seua mà fer les coses ben estudiades, consensuades amplament i amb una utilitat pràctica i econòmica. I als actuals la sensatesa de que els queda poc, que les coses amb presa sempre acaben mal i que quiets i a estar ben contents de la gestió econòmica amb superàvit. Discutible, però evident.

Un Centre d’Interpretació com el que estava projectat per a Benissa, i dins de la limitació de les dues cambres de la Llotja, era una solució econòmica amb voluntat de ser un Museu de la Ciutat . Però, com he dit, el món expositor el comença a rebutjar. Avorreix i cansa a l’espectador i a més té els inconvenients que he descrit. Tenen els futurs polítics un ample ventall d’oferta turística de qualitat en quant a mostrar Benissa com a ciutat il·lustrada. La casa dels Cabrera-Abargues, i amb voluntat política i ganes de treballar, ofereix totes les condicions de Museu de la Ciutat (incloent-hi els apartats de Centre d’Interpretació) si totes les estances recullen aquells objectes utilitzats en una casa normal del poble. Podria ser una espècie de la Casa de la Ciutat de València o de totes aquelles que han posat en valor els ajuntaments de Dénia o Xàbia. S’ha de saber gestionar correctament espais museables, optimitzar els recursos humans per a mantenir-los i oferir qualitat . El “quiero i no puedo” és, a més de ridícul, un afrontar als benissers.

* Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa