Un còmic per repensar; per Joan Josep Cardona

En el Centre Cultural La Nau, en la Universitat de València, està oberta al públic l’exposició “La família d’Antònia”. Amb el títol de “Regreso al Edén”, l’autor de còmics Paco Roca, utilitza eixe relat de la vida de sa mare per introduir-nos en la València de la postguerra. La mostra, agafant com a fil conductor les moltes vinyetes del còmic que protagonitza sa mare, es reforça amb algunes primeres pàgines dels diaris valencians d’eixa època, on el més recognoscible de tots “Levante” (actual “Levante/El Mercantil Valenciano”) apareix amb aquell format immens de 45×65 com a veu dominant del règim. Aquest diari, fundat en 1873 es convertí en lectura de capçalera de la petita burgesia i el camperolat il·lustrat, decantant-se finalment per l’ideari republicà. En 1939 amb el fi de la guerra civil i l’entrada a València de les tropes del general Aranda el seu taller fou segrestat per imprimir “Levante”, fins que en 1998, amb l’entrada d’empresaris del sector tornà a incloure l’antic nom de El Mercantil.

En visitar eixa exposició, on a més dels diaris s’exhibeixen objectes d’ús diari de l’època, aparells de ràdio antics, la reproducció dels noticiaris “Nodo” d’obligada projecció en tots els locals de cine abans de la pel·lícula, i sobretot fotografies del dia a dia d’eixe instant històric l’espectador/a major es submergeix en una atmosfera que li és familiar. És inevitable que no transportem a la Benissa d’eixos anys tot el que anem mirant en la mostra que citem. La tendència d’enyor de la infància que tots sentim en fer-nos majors la manifestem ocultant la miserable vida que ens va tocar viure en els anys més tendres de la nostra existència. No és una inconsciència, com tampoc nostàlgia. Simplement que fou el món que ens tocà en mala sort: érem infants i sense criteri històric. Ni existia la possibilitat de comparar el pas d’altres països, dels que els més apropats penosament sobrevivien a la II Guerra Mundial. El món encadenà la Guerra Mundial amb els conflictes de Corea, Indoxina, l’Algèria francesa i altres guerres de petita escala. El cine, amb l’exaltació dels valors patriòtics dels Estats Units, ens fornia dels únics herois possibles, i cada vegada que es projectaven pel·lícules bèl·liques s’acompanyava de la musica de “Marines Hym” que tots els xiquets del galliner del cine Goya el marcaven fent un soroll de passos marcials. Eixe mirall americà ensucrà la nostra ignorància.

Però la mostra que cito detura la imatge en les fotos en blanc i negre. Desfilades pel centre de València d’unes tropes pobrament vestides i mal armades, autoritats amb el seu uniforme blanc, capellans vestits de robes talars i birret tridentí, la famèlica mirada d’uns xiquets rebent el got de llet en pols de la Creu Roja, els pobres en la cua del repartiment de sopa, senyors i senyores guarnits d’abrics amb colls de pèl animal. Dones amb la cartilla de racionament davant d’una parada de mercat. Tot tan negre, tan miserable i de tan horrible visió que aplega al punt culminant quan les fotos exposen la sordidesa dels pisos de rellogats on convivien dues famílies compartint la pobresa.

Aquesta darrera fotografia ens fa recordar a tota la meua generació que la supervivència en eixa modalitat de residència de les famílies benisseres que buscaven millorar de vida en València depenia dels auxilis dipositats en la baca dels autocars de “La Unión de Benisa, S.L”. Plena de basquets amb els pocs manteniments que es produïen al terme dirigits als parents residents a València enfilaven carretera avall damunt d’aquells autobusos mil vegades reparats i d’un sorollós roncar de motors. La denominada “Colònia de Benissa en València”, tan nombrosa com agraïda a la mare terra de la que fugien progressà treballant i en un altar de l’església de Sant Llorenç entronitzaren la imatge de la Puríssima acudint en busca de conhort. Era l’únic que els alliberava de la miserable tristesa.

Fer-nos recordar que “memòria històrica” és la més pedagògica inversió per il·lustrar-nos de quan subtil és el pas de l’estabilitat de tot ordre a la variació dels esdeveniments en negatiu hauria de ser la vacuna preventiva on els responsables, en l’esfera que siga, s’haurien d’aplicar tossudament, reiteradament, abnegadament a la seva aplicació. Ni caure en els paralitzants estats d’atordiment ni mirar l’abisme amb la copa de cava entre les mans. I en tal situació, ara molt present, recordar que per evitar quan siga’m recordats de la “nostra memòria” caldrà ser fidels a no practicar “la desmemòria”, causa que, com es diu ens obligarà sense remei a repetir cicles ja coneguts per la seva negra imatge.