Un enorme desficaci, per Joan Josep Cardona

Xavier Febrés, un dels més fiables coneixedors de l’obra de Josep Pla, posa de relleu al seu darrer llibre (Les preguntes pendents), una sentència del genial empordanès: “L’escriptor té una responsabilitat total davant l’època que li ha tocat viure: observar, relatar i manifestar el que veu.”. La condició de consciència notarial està present en qualsevol que agafa la ploma i es dirigeix al públic. Hui, més que mai, i per l’evidència que calen mans front a la frivolitat, perquè havent-nos instal·lat en l’imperi de la buidor qualsevol desmesura es digna del premi, quan no de la lloança.

Dic això des de la còlera i irritació que em provoca una notícia que fa referència al veí poble de Calp. Publica la premsa del dia 28 d’abril: “Klp clbra l 1r crtamn d SMS“, (sic). La Regidoria de Joventut d’aquell ajuntament patrocina un concurs de missatges als telèfons mòbils. Si això prospera, i prosperarà amb la lleugeresa amb que es prenen aquestes coses, tinga la completa seguretat el regidor de torn que està donant arguments a tots els que pensem que anem de cap a la caverna prehistòrica. I jo, amb la mida de la meua condició de persona civilitzada, ho denuncie obertament.

La meua acusació la fonamente en que ajudar, i a més premiar, a que la joventut es comunique amb un llenguatge tan sobiranament pobre i cavernari es pega de patades amb tota política d’educació i progrés. I damunt va i es premia a la bàrbara incultura. Des d’una institució, com l’Ajuntament de Calp.

Què eixe és el llenguatge críptic de la joventut?. No dic que no. Ara art és embrutar una façana. I de rebot literatura és una frase amb l’ala trencada. Va la cosa ben encarrilada a Calp.

Quan l’atent lector està llegint aquestes línies és molt lliure, de pensar si és una moralina, si està bé o mal escrit el missatge o si l’autor no està encertat. D’acord. Però l’autor, que en aquest cas sóc jo, m’he de dirigir al públic amb respecte i escrivint el millor que puc, la deferència que en mereix una persona que vol rebre de mi bones formes. La pila d’anys de progrés que ens contempla des de les foscors de la vida.

Un exemple: aquest article, com molts altres, es fan pensant amb un sentit de missatge. S’ha d’escollir el tema, presentar-lo, discutir-lo i fer-ne un resum. L’estil ha de ser coherent, el text s’ha de refer més d’una vegada i, com jo, que tinc tendència a repetir paraules, buscar els sinònims equivalents. Treball. Al remat procures fer una xicoteta aportació setmanal per distraure als amics esforçant-te amb la millor bona voluntat. La meua relació amb ells es fa des de la consideració que cal donar a persones que volen seguir progressant en la vida.

La responsabilitat a queè al·ludia jo al principi, com a prerrogativa del que d’alguna forma escriu el que veu, no pot oblidar-se de que el pensament s’ha d’articular amb un llenguatge amè, però respectuós. No tindria sentit el treball dels investigadors de la filologia, ni el progrés de la ciència en general, ni tampoc els interessos comuns d’un poble si no es tinguera això en compte. En definitiva la ciència, de no ser així, s’hauria quedat encenent el perol del menjar amb una pedra foguera.

Si el seny de la bona gent de Calp, que conec que n’hi ha, no remeia aquesta desmesura d’un regidor del seu ajuntament podríem trobar-nos a la volta d’un temps al bàrbar argument de que la societat és així i res es pot fer per un canvi raonablement civilitzat. Tal com donar gust a la moda, per bèstia que siga. La cosa està complicada. Evidències no en manquen. Més podria donar-se el cas que jo estiga equivocat i al remat el regidor de Calp el que vol és estimular un estalvi en l’espai cibernètic d’ocupació de les xarxes de comunicació telefònica. Si és així, disculpe el meu atreviment. Ara Calp es preocupa per l’ecologia. Les meues més complides agranades de barret en forma de salutació i admiració sense límits.