Un lloc on llegir, per Ignacio Carrión

Pel seu interés reproduïm aquest article d’opinió aparegut al diari EL PAIS el 10 d’octubre de 2004:

Un editor amic meu, amb sobrada experiència encara que despistat, va telefonar des de la Fira de Francfort i em va dir sentir-se angoixat i com a perdut entre tantíssims llibres. Va dir que hi havia més llibres que mai, quan desgraciadament cada any es llegix menys. Era molt probable que en aquest estat, va afegir el meu amic editor, no encertara a comprar el que desitjava comprar i en canvi li vengueren el que ell no desitjava adquirir.

I a tu que se t’ha perdut en aquesta Fira, a més d’extraviar-te tu mateix?, li vaig preguntar.

Llavors hi va haver un silenci inquietant, fins que el vaig escoltar queixar-se de les distàncies, l’aglomeració i les escales mecàniques que semblaven absolutament kafkianes. Necessitava asseure’s i totes les cadires o bancs estaven ocupats. Ho hauria fet damunt d’una paperera. Però enguany, i per temor a les bombes terroristes, les papereres havien desaparegut. Què podia fer?

Li vaig proposar que abans de res es tranquil·litzara. I si per una d’aquestes veia a Zafón, o a Pérez Reverte, fins i tot a Javier Marías, no ho dubtara un instant i s’agarrara del braç de qualsevol d’ells, ja que aquests autors es mouen a la fira de Francfort com peix en l’aigua.

Després, quan va penjar el seu mòbil, vaig posar les notícies de la tele i vaig saber que el premi Nobel de Literatura se l’havia endut una mongeta austríaca, pel que sembla d’ascendència txeca. Ací no la coneix ningú. Era un premi inesperat. I un càstig per a Vargas Llosa que porta molt de temps fent mèrits i no prospera. O es fa notar massa i ha d’ocultar-se com Milan Kundera, o si s’amaga i calla potser el donen per mort. I el Nobel només s’atorga a escriptors vius, encara que tal vegada no tan vius com Vargas.

Jo m’alegre que el Nobel d’enguany recaiga en una escriptora, diuen, alternativa i desvergonyida. No li’l van donar a Henry Miller. Tampoc a Aznar. Però les coses van millorant.

I dit això, hui m’he permés celebrar la notícia orientant el meu viatge setmanal de rodalia cap a les llibreries del meu entorn, a la Marina Alta i Baixa. De manera que primer vaig anar a la de Benissa, que es diu La Tella. Després vaig anar a la d’Altea, que es diu L’Espill. I finalment vaig anar a la de Dénia, que es diu Ex Libris. M’he gastat molt a gust 50 euros.

Les llibreries, igual que les farmàcies, són establiments que freqüente. M’inspiren confiança. Quan vaig de viatge acostume a entrar a les farmàcies a preguntar on es menja bé. A les farmàcies saben on enverinen i on no. Així que per regla general aconsellen el restaurant més segur, encara que això vaja en contra del seu negoci (antídots o antidiarreics). El mateix ocorre a les llibreries quan preguntes per un lloc silenciós i afable on llegir el llibre que has comprat. Un lloc que no siga el cementeri. Tampoc fallen.

No fa molt un llibreter em va dir que lloc silenciós no hi havia cap d’ací a Viena. Ho va dir molt seriós. Per a què enganyar-nos. Pot tindre raó aquest llibreter: un bar sense xaranga, maquinetes o cridòria deixa de ser un bar espanyol.

A la llibreria de Benissa no hi ha cadires per a asseure’t. No disposen d’espai. Tant de bo pogueren trobar un local més gran. Però Ángel Ibáñez, que és un dels tres propietaris, diu que els lloguers s’han posat pels núvols. I amb el que deixa la llibreria, que és poc, i la papereria, que tampoc és massa, no s’ho poden permetre. Els encantaria tindre una zona per a organitzar actes i lectures i totes aquestes coses. Impossible. Han de continuar com estan. I, a més, han de suportar una distribució lentíssima de les novetats, que és el que la clientela demana més. Quan un llibre porta dues setmanes venent-se a la ciutat de València o Alacant ací encara no l’han rebut. I quan els arriba un best seller només reben dos exemplars. Això no pot ser, lamenta Ibáñez.

El pare d’Àngel es diu Pau, com també es diu així el germà d’Àngel. El pare va en cadira de rodes, l’única cadira que trobes en aquesta llibreria on, això sí, atenen amb extraordinària amabilitat. Pregunte a Àngel què va dur a son pare, un home jove, a la cadira de rodes. I diu que els periòdics: va caure repartint premsa i es va trencar la columna. Però quan està a la llibreria, Pau comunica sempre optimisme i ganes de viure.

Després vaig a L’Espill, a Altea. D’una banda aquesta llibreria dóna a la carretera general. I per l’altra desemboca en un cafè enfront del Passeig Marítim. Et compres un llibre i t’asseus a la terrassa, o a l’interior, demanes alguna cosa de beure i et sents com en un café vienés.

Jo recorde aquests cafés de Viena que vaig freqüentar als 60, quan vaig estar vivint un any en aquella ciutat. Els seus cafés eren una institució famosa a tota Europa. Els periòdics passaven de taula en taula. La gent llegia, parlava o escrivia. I amb anterioritat, en temps de Freud, Schnitzler i Stephan Zweig, es vivia pràcticament en el café com en la teua pròpia casa. Podies deixar una muda de roba que guardaven allí per a canviar-te, sense haver de tornar a la teua habitació, i els clients romanien hores amb la mateixa consumició, i cada hora els cambrers oferien un got d’aigua freda en safata de plata. Si necessitaves paper d’escriure el tenien timbrat amb el nom del Café, i si necessitaves ploma i tinter, també ho demanaves i ho dipositaven a la teua taula. Era una veritable inspiració. Tal vegada ruïnosa per a l’empresa. Per això molts cafés reben subvencions del municipi. Però ací estan, sense cedir els seus locals als bancs.

Em conformaria amb bastant menys. Però alguna cosa que diferenciara la compra d’un llibre de la compra de xarcuteria. La tercera llibreria, a Dénia, es diu Ex Libris. La seua propietària coneix el que duu entre mans. I va posar a disposició dels clients una taula braser i tres cadires de boga al voltant. Entra la llum del sol i veig la mar al doblegar el cantó.

Ja de tornada d’aquest viatge de rodalia, pense que, ara per ara, no necessite viatjar a Viena. Ni perdre’m a Francfort com el meu amic editor. En aquestes modestes i digníssimes llibreries de poble puc llegir i fins i tot escriure una mica.