Un temps nou, per Joan Josep Cardona

S’atribueix a l’antiga Grècia el naixement de la democràcia. Gran part de la seva societat havia de ser ensinistrada en el coneixement de les lleis. No tothom gaudia de la formació cultural per entendre-les. Hisop, un dels escriptors més influents d’aquella nació, les explicava utilitzant faules. Una d’elles tracta de l’advertència que li fa un llaurador al seu burro dels perills de l’enemic que veuen a llarga distància del seu bancal. Eren temps on els animals i les persones es solien parlar i entendre’s mútuament. El burro, davant la por del seu amo li pregunta si l’enemic li posarà dos sàrries en lloc d’una. A tal pregunta l’amo contesta que no. Amb tal resposta el burro decideix quedar-se quiet a l’espera de l’enemic mentre l’amo corre a tota pressa a salvar-se. L’amo, que evidentment és un ser racional tem caure en l’esclavitud, perduda de béns i drets. El burro, ja és sabut, no pensa pel seu compte. Res sabem de la vida i miracles del ruc en mans dels enemics.

Sobre els diversos resultats de les passades eleccions i de cara a les pròximes estatals no són pocs els analistes polítics que tracten d’explicar-nos el que pot passar. O continuem amb el progrés natural que es suposa d’un poble que ha gaudit de millores espectaculars, entre elles l’educació i la cultura o ens posem en mans de la coneguda dita de “no et deixes sendes velles per les novelles”. Aquesta darrera decisió és aquella pròpia del meu temps jove on un humorista gràfic de la premsa de València els l’oferia dins d’unes quartetes que titulava “El món per un forat”. Una porta on una persona mirava el món a través del forat del pany. Òbviament que ho feia des de dins del claustrofòbic ambient d’una cambra tancada.

Dins de les poques ocasions que tinc de fer una mica de tertúlia amb el reduït grup d’amistats amb les que comparteixo anhels comuns sempre surt la por a la perduda de les creacions socials i culturals que al llarg de la nostra vida hem anat construint i progressant. És lògic que a edat avançada valorem el fruit dels nostres esforços i també la temença de que no continuen progressant. I molt més si s’ha fet a partir d’una constant descoberta dels valors propis d’una societat lliure i oberta que ja consideràvem consolidada. Per tant és fàcil caure en les preocupacions i es fa complicada la pedagogia que el bon amo intentava transmetre-li al seu company de fatigues.

Un home experimentat en l’observació, el silenci i el constant treball, com de fet era el pare Agustí Altisent, historiador i monjo de Poblet, publicà al final de la seva vida un recull dels seus articles de premsa. Un d’ells que titula “Desconfien de les tragèdies” parla de les diferents formes amb que les persones ens enfrontem a les pors. Acaba expressant que el temor és una bufetada mal païda i que la llum sempre surt al final del túnel. No deixa de ser un article optimista quan ens ajuda a mirar les coses cara a cara utilitzant tots els nostres recursos intel·lectuals que hem anat adquirint al llarg de la vida. Seria un fracàs personal, i per suposat col·lectiu, si tota la formació aconseguida no ens serveix ara per ressituar-nos i oferir de nou el consell al pobre ruc que ignorava un perill imminent. No crec massa en els èxits de la faula, però al menys intentem-ho. Amb l’experiència de la perspectiva que sol donar l’edat és un conhort tornar a l’efectiva teràpia del “sempre molent”, filacteri que sol portar l’exlibris personal dels meus llibres. Una forma de lliurar-se de les misèries absolutes que queden oblidades si es fa un bon ús del treballar, persistir i fer camí. La cosa sempre estarà si a la gronsa del molí poses blat rojal tan estimat pels nostres bons i antics llauradors i que fa bona farina. Única possibilitat de sortir a taula bon pa. Ja saben el que els nostres estimats animalets de càrrega solen tenir a la menjadora. Intentem que ho comprenguin.