Un topònim amb mala sort: El Pla de Bonet; per Joan Josep Cardona

Els topònims, nom amb els que identifiquem els paratges geogràfics, van íntimament units al poblament humà que els ha colonitzat. Naixen per la necessitat dels seus habitants en el moment que han de justificar documentalment la propietat. Quan passen a ser matèria d’estudi filològic se sol fer ús de dos fonts: la documental i l’oral. En la primera podrem observar el camí transformador que ha anat de la primitiva denominació al coneixement actual. En el segon, i que quasi sempre correspon a topònims moderns (cas de La Solana, Pinos (o Pinós), Baladrar, etc.) és més difícil observar canvis importants. Són recents i pocs seran els que no el pronuncien, ni l’escriguin amb més o menys correcció. En els primers, en els documentats, es presenta, en determinats moments l’esperit regulador i ordenancista del “purista” de torn. En eixe cas vam tenir a Benissa, allà per l’any 1857, a Serapio Casanova, vicari parroquial, que considerà necessari castellanitzar cognoms. D’eixa forma els Esquerdo els canvia per Izquierdo, el Civera per Sivera o els Cervera per Servera. Creia aquell prevere, mercedari exclaustrat, que l’Esquerdo li semblava “esquerre”, i en estar mal escrit havia de ser rebatejat pel castellà Izquierdo. Els altres que la c que pronunciem davant de les vocals dèbils per una s sonora era signe d’incultura. Que Déu el tinga en la seva santa glòria previ pas pel Purgatori estudiant les normes gramaticals. I si ens descurem un pèl el comerciant enriquit, aquell Bernardo Lurbe, amic del marqués d’Ariza, allà per l’any 1754, compra un bancal a la partida d’Almatimi vinculant-lo amb un censal parroquial no menys que amb el nom de “Bancal de la mañana”. Ja es pot copsar que aquell home a l’aràbic Almatimi li sonava com “matí” i així, carregat de raó, el vol posar als documents amb un “mañana”, com cal i toca. I si no fos prou fantasiosa erudició, en algun moment algun funcionari ens aplica als documents un Viñent afermant seriosament que això vol dir “vinyes” i que de res li sona l’aràbic Albinyent. Posem també en el sac aquell “Campogrande” veí de Lleus i Ferrandet.

I disculpable, a més de graciós, és la innocència d’aquella bona mestra en exercici a Benissa, natural d’Antequera, que abans d’obtenir en propietat la plaça d’aquí la tenia al municipi de Castell de Castells. Amb la palmeta castigava com era oportú a un assilvestrat xiquet d’aquelles muntanyes. Com els cops es desviaven de les anques a l’esquena es queixava aquell rebel clamant que “li feia mal i l’espatllava”. La bona dona li responia que no li estava pegant “en la espalda”, que ho feia a les robustes natges ben proveïdes de molla.

I que Déu Nostre Senyor ens lliure també d’aquells “conversos” benissers que en un moment de la seva vida foren apassionats practicants a casa seva del “recio castellano” i que no contents amb eixe “ascens social” familiar ens l’encolomaven a tort i a dret i en tots aquells llocs on van tindre vara alta com una espècie de presumptuós “derecho de sitiada” fill del seu vanitós ascens econòmic. Veja’m gràcies a ells la superba nomenclatura que per vora mar ens ha soterrat els sonors Tros de la Rectora, Tros de la Tomassa, Tros de les Calcides, Hostalet o Tros del Brindat transformats pels més “comercials” i coents Montemar, Buenavista, Bellavista, Altamira, La Pinada, La Viña, o els “polacs” Los Bancales, l’anglesat Patmore, el castellanitzat San Jaime o el calfament de cap que van tindre aquells que van dictaminar que una partícula de Fanàdics s’havia de dir Finca Marta. Tornar als seus orígens és ja una utopia i d’eixa forma una de les guies turístiques particulars que corren per Benissa els reflecteix amb tota la seva incorrecta modernitat. Una pèrdua de riquesa idiomàtica a totes les evidències digna de lamentar. És una prova més d’aquelles irresponsables actuacions de la trista herència dels anys setanta i vuitanta del passat segle.

Doncs bé, ara observe amb disgust que una notícia publicada a la premsa ens assabenta de la millora energètica a Pla de Carrals i el Pla de Bonaire amb fanals amb llums menys agressives. Del primer topònim (Carrals), res a dir, per ser antic, i de no menys que de l’any 1430. Però de l’altre (Bonaire) sí que cal reclamar que aquell indret, situat entre l’esmentat Pla de Carrals, part de Bellita i els primers bancals de Bonaire, en el lloc on estava inclòs el vell cementeri era conegut documentalment com a Pla de Bonet. Així està registrat en l’any 1892 com una propietat del pròcer Celestino Masbou Feliu, amo també del Molí del Quisi. I crec jo si eixe petit replà que va de l’estació de servei, inclou el Garatge de Pepe Ivars Vengut (Citroën), el Restaurant Frau, l’establiment dels Pesa i aplega al comerç de cotxes dels Giner fou en temps antics propietat de Guillem Bonet Roselló, eivissenc aplegat a Benissa, allà per l’any 1651. Així ho tenim documentat. I, les coses, com siguen, Bonaire té el seu ample territori i no és altre més que aquell que s’inicia a partir del taller dels Manyans, puja cap amunt fins aplegar al camí que es desvia de la carretera de l’estació i va a parar al Pouet de Berdica. D’eixa forma fou estudiat, classificat i contrastat amb els veïns de la zona en aquells temps on s’havia de fer el llistat de les cases que havien de justificar la firma de la visita del guarda de terme. I, que jo sàpiga era cosa on intervingueren el guarda Pepe Castells (Pepe de Santa Anna), de provada coneixença del terme, Marc de Masset, home de geni i molt entés en lo seu, i, per si faltava més criteri allà que vam tenir l’assessorament del tio Pau Fabregat, del comerç i el tio Diego Ivars, dels Ivars dels mobles, alcalde que fou, home recte i prudent. I per la part de baix Peret de Miano, Pepe Such (Pepe Amparo), els dos amb tenda oberta, de salats i de roba fina. Era gent instruïda, molt llegidora de “Las Provincias” quan era un diari com cal, tertuliaven a La Cultural amb mestres i notaris i quan parlaven feien rotgle, ponderats en el seu bon dir i discrets en l’actuar. Més seny i coneixement no en cabia en aquella partició.

• Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.