Una enorme responsabilitat; per Joan Josep Cardona

Emili Piera, un dels més fins i ben documentats columnistes de la premsa valenciana, publicà en l’any 2018 el seu llibre “Oficio de lance”. Són les seves vivències com a periodista. J.J. Pérez Benlloch, fa temps deixà nota del seu ofici en “Al cierre”. I són recordades les memòries de George Orwell com un model del compromís del periodista amb la societat que li és contemporània. Piera diu en el preàmbul del seu llibre que “Tot són preguntes, però en el periodisme eixes preguntes deriven de l’observació de coses que estan ocorrent”. Una sincera declaració de principis.

Al marge de la sinceritat que se li pressuposa a un periodista, que el mateix Piera, davant la precarietat laboral d’eixe segment professional que l’obliga a fer una premsa cortesana i de lloa al qui li paga, estan els articles d’opinió. És un gènere literari que no precisa de formació periodística i que en aparéixer en l’any 2016 el llibre “La desfachatez intel·lectual” de Ignacio Sánchez-Cuenca dona testimoni que, moltes vegades l’article ordit per un intel·lectual sembla com el “sursum corda”. De fet, en l’actual situació de crisi que patim, la secció opinant dels diaris, o debats televisius porten opinions, molt bones algunes, però molt pontificals altres i carregades de dir l’última paraula des d’un criteri escassament format. I aquí, que no tenim diari local, ho fem en la tertúlia de bar.

En el nostre àmbit més concret, proper, comarcal o local és important fer cas al ja dit de “observació de les coses que estan ocorrent”. Sánchez-Cuenca, però, adverteix l’existència del fet que hi ha massa veus fent soroll i un excés de càrrega de pura moralina. I en eixa actitud, i com són opinions verbals, no escrites en diaris, si un para l’orella a les tertúlies d’amigable esmorzada li serà familiar un discurs antic que passa de generació en generació com un cercle viciós de banalitat, patriotisme arnat, absoluta ignorància i, un notable fàstic que més que opinió és el més insofrible el dir les coses a “burro barra”. I així la tan preuada necessitat que els nostres benintencionats polítics locals tenen de saber “l’estat d’opinió”, que, precisament ha de ser local, és, per ser pietosos en la paraula: una absoluta frustració la que crec senten ells.

Davant les incerteses de futur que es presenten no m’amague de dir que la creació d’un consell assessor municipal és un encert. Han desaparegut aquells antics cenacles on, de vegades, apareixia una opinió molt raonada i que adoptava la forma de “Què diu el poble?”. No era la xerrameca insubstancial. Era l’evidència d’un problema local que requeria veus sensates en el bon dir. Però si eixes veus es manifesten dins d’unes pautes reglades, ben informades i formades es poden obtenir uns necessaris bons resultats i als que els poders polítics, si es fan cas, els poden materialitzar dotant-los dels mitjans que els pressupostos municipals poden oferir. Considere eixa creació municipal com un exercici d’humilitat, sentit de poble i gran sensibilitat. Venen canvis als quals no estàvem acostumats i fer front a les inseguretats requereix una gran dosi d’imaginació per part de tots i totes.

Una cosa m’atemoreix, i no crec correcte amagar el meu temor. Em fa molta por el camí trillat, el continuisme, la manca d’ambició i la vulgaritat. Zurab Poikashvili, secretari general de l’Organització Mundial del Turisme ha fet recentment unes declaracions. Tem pel turisme de masses i al que no considera com una revulsió a la crisi. Nosaltres vivim en part d’això. Comprén la massificació que tots hem conegut dels viatges en grups per les grans ciutats. Genera, és clar, ocupació. Però em comentava la passada setmana un cambrer a València que el seu sou era de 700 euros al mes. Ja em diran. I si mirem el nostre cas local caldria fer-se preguntes del cost municipal de mantenir en ordre alguns serveis onerosos. Fórmules com el turisme rural no estan donant el resultat que esperàvem en consonància amb els costos de muntatge i manteniment. Però són necessaris dins de l’oferta global. Com inevitables posar en marxa una exposició actualitzada i permanent dels nostres edificis i museus. Com reforçar el popular mercat dels porxes. O recuperar els concursos de vins, que també podrien ser d’olis. És com dir riquesa, diversitat, singularitat i possibilitats.

Res de totes eixes bones intencions es poden dur a terme si el Consell Municipal no es dota d’un pensament modern, amb gent formada, sentit ciutadà integrat en un marc comarcal de paraigües i on el pragmatisme vagi de la mà del sempre saludable romanticisme. La generació que està cridada a portar eixe canvi està passada per la universitat, segurament ha viatjat, ha llegit algun llibre i té coneixença de que o canviem o seguim abatuts a la barra de bar a veure a qui li venem el bancal. Eixa és la seva responsabilitat, i, la nostra acudir a la crida i fer el que a la nostra mida siga possible fer.