Una mascareta divertida; per Joan Josep Cardona

El número 4 del “Calendari dels Brillants”, fet que està datat en l’any 1991, la coberta va canviar d’autor. Sense perdre mai aquell genial dibuix inicial del senyor Josep Ivars Ivars, estimat amic i magnífic pintor benisser, apareixia la novetat del canvi d’il·lustrador. Agafava el relleu el valencià aveïnat a Xàbia conegut en els ambients artístics com Josep Cardona, amb l’àlies de “El Persa”. Ignore el perquè de tan oriental pseudònim però la seva imatge física donava per a creure que pertanyia a una ètnia pròpia dels antics medes. Cabells rissats, ulls grans, lleugerament aclucats i un color de pell entre groc vell i daurat li donaven una figura que ens és familiar en tots aquells frisos de l’antiga Mesopotàmia. Vam entrar en coneixença amb tan apreciat amic mitjançant el nostre comú company d’aventures editorials el xabienc Antoni Espinós Quero. En aquell temps Josep Cardona dedicava el seu art a la producció de retallables amb la idea posada en rescatar als xiquets i xiquetes de l’esclavatge dels programes de televisió que els tenien obsedits. Era el temps de “Pipi Lastrum”, “Espinete” i “Mazinger Z”, candors d’unes incipients preocupacions didàctiques per omplir els temps morts de les criatures. Cardona gestionà amb diversos ajuntaments la confecció de retallables per promocionar l’amor pels monuments més rellevants de cada població. A Benissa li correspongué la Casa del Consell. Feu un esbós per a l’església parroquial, però pareguent-li complicada per a ser reproduïda per la gent menuda la deixà en un simple assaig.

En la descoberta de “El Persa” aparegué pel mig una altra agradable coneixença. Fou el periodista i escriptor de Sueca, Emili Piera. Emili féu una de les primeres requestes periodístiques del Calendari i que aparegué en el diari “Levante” amb una divertida confusió. Els cognoms comuns de Cardona dibuixant, i el meu, com a propietari, li provocaren un “lapsus escriptum” que va meréixer una humorística resposta meva. Li causà molta gràcia i fins aquell dia que ens uneix una cordial amistat. És fixe a les edicions anuals del Calendari i les seves aportacions de construcció de les successives edicions són molt considerades i productives.

En la variada i dispersa producció plàstica de Josep Cardona, difícil de fer una antologia per eixa causa tan vasta d’anys i anys dedicat al dibuix, aparegué la publicació del fullet que li va posar per nom “Mascarilla masticadora Bowerbräu”. La broma de posar al comerç un estri mecànic adaptat a l’exterior de la boca, i que fes les funcions de mastegar els aliments sense utilitzar la dentadura i llengua, era una fina i intel·ligent crítica a la progressiva necessitat dels humans a no perdre ni un minut en la taula. Eren uns anys on el voraginós camí destructor de les nostres costes marítimes feia nàixer una societat enfollida per guanyar diners i no deixar escapar cap negoci. Una carrera contra el temps i un no parar de fer reunions, visites al senyor notari i deixant-nos als professionals de la banca sense alé. Era un enfolliment general. El fullet portava afegit les opinions de fingides personalitats de tots els camps productius. Una d’elles, la que firma Javier Ardenas, president d’un enigmàtic organisme que respon a les sigles de I.G.M. diu el següent: “Utilizo el Ritmo Acelerador de la Mandíbula Mecánica, los días a tope. Puedo almorzar entre despacho y despacho, sin salir de mi gabinete”.

Cal imaginar la confusió que tan original i bromista artefacte causaria a la gent. La seva configuració era semblant a un gran pic d’ànec que era la tremuja on es dipositava l’aliment a ingerir. Era com si abocarem el plat de menjar directament dins del dipòsit. Immediatament un sistema de moles trituradores molien l’aliment i el feia seguir a un altre que el convertia en porcions, i per una palanca a manera de cullera, l’introduïa a la boca. No calia més que engolir per quan la funció de la masticació ja s’havia fet prèviament. La mascara mastegadora es podia servir en diversos models i fins i tot existia una varietat de portàtils per anar d’excursió. S’afegien útils de neteja i coberts específics per dosificar la introducció dels aliments al dipòsit.

A mi em recordava la pel·lícula “Temps moderns” de Chaplin on es feia una sàtira a la fabricació en sèrie on la creativitat i fer les coses amb gust de bon artesà estaven absentes. I, sobretot, aquella màquina inventada per a reduir el temps que els treballadors tenien per a dinar. Era un cru al·legat contra l’explotació obrera, encara que l’asèpsia de la fàbrica i la seva modernitat encobrien aquell esclavatge.

L’originalitat de la mascareta ens serví per a fer diapositives que utilitzàrem per il·lustrar amb un projector una de les presentacions del “Calendari dels Brillants” en el restaurant del Tossalet del Carme. En aquells divertits sopars, de multitudinària presència de comensals, vam simular que la comarca li havia declarat la guerra al consum i a la destrossa dels “PAI” i resta de malifetes del nostre patrimoni paisatgístic. La mascareta serviria perquè els combatents, alhora que farien por a l’enèmic, divulgarien la notícia que eren extraterrestres que venien a posar ordre en el nostre desvario mercantilista. Entre els postulats de la guerra declarada entrava el tornar al gust per l’esmorzar, el retorn a la cuina de mercat i casolana i a la conversa tranquil·la i reposada.

Mirant que ara tots anem pel carrer mascarats, però amb la diferència que és per altres causes alienes al projecte per al qual fou ideada la mascareta, cal felicitar-se que ments privilegiades com el nostre enyorat Pepe Cardona s’avancessin en el temps a proporcionar a la humanitat utensilis, que, qui sap, els haurem de recuperar algun dia. Però, sense oblidar que ho farem per gust, molt divertits i esperançats en què és broma, i com a tal la gaudirem. Al temps.