Una volta per les rotondes, Per Ignacio Carrión

Pel seu interés reproduïm aquest article d’opinió aparegut al diari EL PAIS el 17 d’octubre de 2004:

Ens han inflat a rotondes a totes les carreteres del País Valencià. Es tracta, pel que sembla, d’una nova fe religiosa. Potser d’una secta. La secta de les Noves Rotondes. Ja no viatgem d’una ciutat a una altra, o d’un poble a un altre poble, sinó d’unes rotondes a unes altres. El nostre periple serà etern i circular.

A primera vista les rotondes són un embolic perquè les han complicat molt amb l’ornamentació. Tot just existeixen rotondes minimalistes. Moltes són una espècie de falles incombustibles i barroques plantades fora de temps. Perquè van prohibir els anuncis a les carreteres, inclòs el bou d’Osborne, si ara cada rotonda és un Arca de Noé de la qual pot eixir qualsevol cosa? Queden tan urbanitzades amb motius minerals, vegetals i animals que algun espavilat regidor obrirà el seu despatx a la mateixa rotonda.

La rotonda pretén ser una solució raonable per al problema del trànsit, encara que hi ha devots de les rotondes que les converteixen en un parc temàtic i en conseqüència aquesta rotonda té poc a veure amb el motiu que l’origina.

Això podem comprovar-ho en els accessos a Xàbia o a Dénia, perquè hi ha tantes rotondes interposades que en anar ja creus estar de tornada. És com un joc de miralls, o més aviat com una broma diabòlica. Una vegada t’ingressen per força en l’ordre o secta de la Nova Rotonda perds per complet el teu lliure albir. I llavors el millor que pots fer és mirar el cel amb la remota esperança que un helicòpter de Trànsit et trega d’allí per l’aire.

Existeix un vertigen inherent a la rotonda que ha deslligat l’afany de transformar-la en una altra cosa sense renunciar per això al negoci emparat en l’obra pública.

La rotonda ibèrica s’assembla així a un tablao flamenc. Té tres quartes parts de museu a l’aire lliure però també lleugers tocs de plaça de bous. I hi ha una mica de postmodern en la seua concepció i de redundant en els seus pressupostos. Tot fa pensar que molt aviat gaudirem de rotondes de pagament amb disseny de Calatrava.

La història de la rotonda arranca, amb modèstia i funcionalitat, al Regne Unit. Aquell és un país pràctic i per això mateix van inventar l’anomenat round about, o el que equival a dir la volta en redó o gir complet. Una rotonda és una rotonda. I la seua finalitat és evitar semàfors i alleugerir el trànsit recolzant-se en la cortesia dels conductors. La rotonda és una porta giratòria en la carretera. No es poden ficar dues persones alhora sense ensopegar i xocar. Per això té preferència el primer que entra. I no precisa senyals addicionals perquè la rotonda és en si mateixa un senyal de trànsit que ha d’oferir-nos una visibilitat completa. En cas contrari és millor no posar-la ja que es converteix en un caos, un circ o un infern ple de patiments, insults i perill.

Ací estem farts de veure conductors que entren a la rotonda com en un bar al qual ja se li estigueren esgotant les vitualles. Aquests conductors miren quan ja estan dins. O ni tan sols miren. I com l’assumpte està malament, en lloc de corregir-ho amb educació cívica, el que estem permetent és que les rotondes siguen engalanades. O dita d’una altra manera: es disfressa la rotonda com el pallasso en la fira. El que era un simple mitjà acaba sent una fi confusa.

Hi ha rotondes lamentables que recorden ovnis dissenyats sota l’efecte de substàncies al·lucinògenes.

Vinc d’inspeccionar algunes a la Marina Alta i a la Marina Baixa, on la moda de la rotonda està en el seu apogeu, i puc afirmar que l’experiència d’aquesta inaudita Ruta Turística de les Rotondes del País Valencià és, com a poc, excitant.

Li he donat voltes a la primera rotonda de Benissa (Marina Alta), els elements florals de la qual units als escultòrics ens brinda un conjunt que no sabria definir. És el que és. Veig a un costat una fita de pedra amb una frase, pel que sembla de benvinguda, esculpida. Però no aconseguisc llegir aquesta inscripció en marxa i prenent la revolta. Si minore la velocitat se’m tiren damunt altres cotxes que, o bé ja han llegit la frase de benvinguda i volen allunyar-se, o desitgen llegir-la i necessiten aproximar-se. L’efecte és tragicòmic ja que t’obliga a donar-li successives voltes a la mateixa rotonda per a aconseguir llegir el rètol, i després ja no deixes de donar voltes per a admirar l’escultura, i a continuació segueixes donant més voltes per a apreciar l’efecte d’aquest combinat. Si això es prodiga les rotondes necessitaran semàfors en el seu interior a fi d’organitzar el caos del museu giratori. Tret que part de la diversió consistisca en xocar bé siga amb la rotonda o bé amb qualsevol vehicle que circule per ella.

L’escultura d’aquesta rotonda és obra de l’artista local Quico Torres (tres milions de pessetes pagats per l’Ajuntament) i es titula Nou Mil·leni. Pel que sembla representa unes figures ballant la jota. Però l’avantatge de l’art abstracte és que igual que ballen la jota poden ballar la milonga del PP, pose per cas, ja que fixant-te un poc veus a Rajoy amb Camps bufant-li les castanyoles a Zaplana.

Les coses ja es compliquen una mica més quan coincideixes en la citada rotonda amb un camió de bolquet o formigonera incorporada. Per ací abunden. Llavors ja no saps el que veus. Ni tan sols saps on estàs. Ni qui ets. Et preguntes: A què pare esment en les rotondes, a l’art o al pedal? I així arribe al carrer principal de Benissa després de sobrepassar una segona rotonda amb una escultura fèrria de Sòria, en forma d’un, encara que aquest número el veig doble per trobar-me no només al carrer sinó també, i al mateix temps, en la carretera nacional de València a Alacant. I pense: és més difícil donar-li al poble una variant sense rotonda que una rotonda sense variant. Rar és l’any que no mor precisament ací algun veí de Benissa sota les rodes d’un vehicle.

Van ser 64 persones les que van perdre la vida a les carreteres espanyoles el passat pont del Pilar. La dada ens mou no tant a embellir rotondes com a repartir mocadors per a plorar de pena i de vergonya.

Quico Torres, de 41 anys, era obrer abans de fer-se escultor i li agrada que el seu formigó de 4,50 metres s’exhibisca a la primera rotonda de Benissa. Però quan parlem de la carretera com una varietat d’extermini humà, Quico recorda que el seu millor amic, Cristian Franco, va morir fa un any en un xoc frontal a pocs quilòmetres d’ací. Era pintor.