Vicent el Roget; per Joan Josep Cardona

Hui al funeral de Vicent Martínez Arnal, per a tothom Vicent “El Roget”, malgrat ser un dia de cru hivern, amb forta pluja i fred fórem molts els que ens arreplegarem a donar-li el darrer adéu. Al moment de les lectures pujà a l’ambó una xica. Amb perfecta dicció llegí una part de la segona epístola de Sant Pau als Corintis. Una de les frases del text diu literalment que s’ha de ser comprensius vers als altres i testifica que mai hem arruïnat a ningú ni tampoc fet cap acció perjudicial. Les paraules de la lectura eren que ni buscades a posta per evidenciar la forma de ser de Vicent.

La biografia de cadascun de nosaltres sempre serà una cursa de dalt-i-baixos que al tram final es fan presents i advertits els versos de Sant Joan de la Creu. Quan allí se’ns diu que serem examinats en l’amor aplega el resum absolut del que hem anat fent pel camí. No crec que Vicent conegués aquest text, però sense llegir-lo el feu seu. La meua experiència d’amistat amb un benisser que semblava tret d’una d’eixes novel·les màgiques, plena de gent entranyable, especial, única, sempre discorria per la línia expressiva de la fascinació. Tal com si et trobares amb un sant pelegrí absent de la realitat però atent sempre a la busca d’una genialitat. Com si fos l’encarregat d’acolorir el blanc i negre de les vides planes. Com una paraula caiguda a posta en les basses de l’aigua mansa i conformada de les intranscendents relacions humanes.

El discurs dialèctic de Vicent sempre començava amb un “forte staccato” per a passar a l’instant a un “senza rigor”. Eixa línia de conversa feta en termes musicals és indispensable per comprendre la seva forma de relacionar-se. Està marcada pel temps en què Vicent fou músic. Saxo tenor i al costat del tio Joan de l’Alfama. Però l’instrument que li tocava dominar Vicent tenia en el temps en què fou músic el mateix paper que tenen les violes en les orquestres on a menys que tinguis que fer l’obligat del bolero de Ravel estaves en el segon pla. En el vocabulari dels vells directors de banda la corda de saxos tenors, fagots i trompes tenien la missió d’empastar. Mode sonor que significava aglutinant i moderació. Sortir d’eixe sofert paper que es demanava a tals instruments era significar-se en el “forte” sonor que d’immediat l’advertència del director et tornava al disciplinat “moderato”.

Crec sincerament que Vicent al llarg de la seva existència assumí a la perfecció que la seva vida hauria de guiar-se per la personalitat de l’instrument que li assignaren. I sé per relació d’amistat que a poc a poc la seva existència vital es regí per la pauta d’un instrument que no deu ser mai estrident i que, pel contrari ha de tenir el vellutat so, senyorial i august. No calia més que veure’l en ple estiu amb un elegant vestit blanc i un fulard al coll o en ple hivern amb un solemne abric de pell per endevinar que estaves davant d’una persona que des de la reserva de comportament traslladava als contemporanis una discreta rebel·lia a la grisor universal.

I on hauria aprés les postures aristocràtiques? En quin lloc s’hauria il·lustrat per demanar a una terrassa de bar un combinat estil Humphrey Bogart? Aquella estampa quasi de marquès de Bradomín de Valle Inclán, alt, flac com un fil, de gestos elegants, distant amb els inoportuns, però condescendiu amb els amics. Una figura entranyable, de bon cor, inigualable, que deixa un buit humà en la carcassa urbana en què va convertint-se aquest poble que diem Benissa.