Vicis en la Fira de Benissa; per Joan Josep Cardona

Proposava Antoni Espinós que férem i publicarem uns relats de galanteria picant. No haurien de ser aquelles cartes pujades de color que James Joyce escrivia des de Trieste a la seua dona. Tampoc les memòries de Fanny Hill, aquella cortesana descrita per John Cleland amb aroma de pols de talc. Era també impossible influenciar-nos de les poètiques narracions de Valle Inclán en “Sonata de primavera”. Ni tampoc fer aquella literatura de barra de bar, amb bafarada a coliflor bullida tan pròpia d’algun autor del rodal, un model que ens era tan inapetent com impropi als nostres anhels. La petita col·lecció que pensàvem editar descriuria el llicenciós tema utilitzant una prosa respectuosa i elegant. Unes il·lustracions de gentil traçat acompanyarien el text que vindria embolcallat amb unes cobertes fetes amb bon gust. Pensàvem que tractant la qüestió amb termes assenyats faríem llibres que estalviaria als lectors tenir-los que ocultar a mirades candoroses. Una decisió dirigida al compromís d’ubicar-los en els prestatges de l’infern de tota bona biblioteca particular. Seria una publicació que podria estar sense cap escàndol damunt la taula del menjador i a la vista d’infants i donzelles festejadores.

Aquella original idea partia d’un dinar compartit a la fira de Sant Antoni de Benissa. Festa tan important al meu poble on prospera l’oferta del comerç ambulant i que convida al consum. Per tant, una pinzellada d’ardor sentimental a més d’estar en consonància amb l’alegre convocatòria deixaria als arxius una crònica d’indubtable valor etnogràfic. Temari no ens faltava perquè atenint-nos a una època tan remota com de fet era l’any 1758, en la visita canònica de l’arquebisbe Mayoral a la nostra parròquia, ja donava material per a treballar. En l’inici de la inspecció, i amb els parroquians reunits en l’església, aquell rigorós visitador els preguntava “si han visto o han oido decir que algun clérigo lleve públicamente del brazo a una mujer”. Pense que aquella severa admonició era obra més de l’enquesta administrativa i oficial que d’una ferma convicció si tenim en compte que entre els nombrosos clergues del poble algun d’ells tan sols estava ordenat de menors. Una situació que els bons canonistes solen descriure com “temps de discerniment” sinònim que conduirà a que aquell jove aspirant tenia cama balladora i afecció a la dansà. Tot tan humà i civilitzat i a l’espera que la vocació eclesiàstica madurés.

Al sentiment de zel clerical havia de solidaritzar-se el de l’autoritat civil seriosament preocupada per una inconvenient obertura de mà en assumptes d’alcova. La gent amb la fira es donava una llicència temporal en el bon comportament i s’escarriava més del que la moral prevé. Les tavernes del poble, obrint unes cambres reservades allotjaven una barreja humana de tota condició social on es feien córrer els estalvis sobre una taula de joc. Una atmosfera que la humitat de les nits benisseres solia fer densa. Un cap enterbolit pel fum del tabac, conyac abundant i l’afany de guany no és propici a la reflexió i en un descuit un honorable pare de família podia jugar-se part de la hisenda o endeutar-se fins al cap. I cas n’hi hagué que fins la pròpia dona es posà en penyora sense consulta prèvia a la interessada. I done fe que la pèrdua de l’aposta no originà cap de trasbals matrimonial per motius deguts a que el guanyador era rebut cordialment, complia satisfactòriament amb la senyora i obtenia permís per repetir. Cal pensar en l’ambient d’aquells dies plens de falsa moral, rigidesa i matrimonis per interès absents del mínim i mutu afecte. Una contingència que mai es contemplava en les capitulacions matrimonials fetes a l’estil d’un tracte mercantil. En la taverna unes cartes mal jugades podien beneficiar a dos ànimes secretament enamorades, separades per acords familiars, necessitats o altres motivacions. Motius, tan evidents, no ens faltaven per elaborar un llibre d’ardorosa descripció i que de segur tindria un èxit assegurat.

La col·lecció que Espinós i jo pensàvem posar en marxa mai passà de ser un objectiu a curt terme en adonar-nos que els tres primers capítols redactats eren allò que el mestre Cunqueiro definia com “solfear suspiros”. Però donades les nostres mancances en posar-nos en mans de l’accentuació musical dels “appasionato con fuoco”, expressions més adients per a una literatura que reclama sang calenta i una alteració absoluta de l’organisme, deixarem passar la cosa i seguir la nostra plàcida vida. Orientarem les nostres preocupacions al que els savis antics definien com greus assumptes. Un pacífic entreteniment allunyat dels possibilismes d’una fama literària i que mai passaren de ser una alegre ocurrència feta dins d’un amical dinar de la Fira de Sant Antoni ben regat amb vi de l’Albinyent de Benissa.