Adeu a Pepe La Molla; per Joan Josep Cardona

De vegades trobem en algun funeral una notable presència d’assistents que ens sorprén. No és possible en eixe instant definir exactament les causes. La pena, l’emoció o la simple ment en blanc no donen opcions. Però ja amb la deguda serenitat ho reconeixem amb la sinceritat de dir “Era dels nostres”. Expressem amb eixes paraules tota una identificació amb la persona difunta. Volem dir que estigué en el lloc i en el moment oportú quan fou necessària la seva presència. A eixa actitud humana se li correspon amb gratitud, més que siga en l’hora pòstuma.
Pocs benissers i benisseres actuals reconeixerien en Pepe la Molla a una persona que ens ajudà en temps de grisor. Pertanyia a la generació nascuda en la postguerra. Anys durs i complicats on vam haver d’inventar-nos una vida d’esperança. La pobresa era tal que als joves d’aquells temps, a manca d’un camp de futbol ens acollíem per practicar-ho a la misericordiosa terra de la Glorieta Vella. Dividit el poble amb perifèries que ens semblaven dos mons allunyats vivíem la nostra vida aliens uns veïns amb altres i tan sols aquella pretensió de jardí de poble era l’espai on dirimir les rivalitats de barri. La gent jove del sector del convent practicava el futbol en l’era de Feliu i els de la part del nord en la del Torrater. Quan algunes persones sensibles amb la situació com foren Felipe Cardona, llavors delegat de joventut i el capità de la Guàrdia Civil Manuel Gonzalez acolliren l’ambaixada jove encapçalada per Pepe la Molla, Pepe el Marto i el propi Jaume Castells explicant les carències esportives en què vivien, la cosa començà a canviar. Les dos autoritats es feren acompanyar per l’alcalde i visitaren a les senyoretes d’Andrés. Aquestes persones tenien un bancal en l’actual Col·legi pare Melchor i accediren a fer un contracte d’arrendament. I allí les colles dels barris emplenant amb sentit el nom del veterà Unió Deportiva de Benissa feren això: unió i concòrdia.

Pepe la Molla es convertí en aquell jove U.D. Benissa en un puntal. Gaudia d’unes condicions físiques extraordinàries que unides a un esperit combatiu feren d’ell un centrecampista excepcional. Tals eren les seves aptituds que al dia d’avui hagués pogut jugar en un equip important. Imposava energia, caràcter i respecte. Un respecte que era reconegut pels seus companys fora i dins del camp i, entre altres coses per quan era una persona noble i legal. Condicionats per tota mena de dificultats, l’equip local no podia actuar en competicions federades, però en totes aquelles que a nivell comarcal anaven organitzant-se era l’equip benisser l’etern guanyador. Superada aquella etapa local Pepe i el seu company el Marto jugaren federats en un important C.D. Pedreguer i més amunt hagueren aplegat si aquell món futbolístic fos el que avui coneguem.

L’activitat esportiva de Pepe s’estengué també al trinquet on despuntà com un combatiu jugador que fou molt considerat entre els afeccionats que el veien jugar amb una energia i unes capacitats fora del comú. Exercí de “feridor” en partides importants i acomplí eixe delicat menester a plena complaença dels jugadors professionals. Però la vida era dura per a Pepe i per a tots i així com el futbol perdé a un valor en creació també ho fou per al món de la pilota, afecció que mai deixà de freqüentar essent un dels habituals a les partides i una persona d’assenyada opinió.

I el bon humor i la generositat de Pepe s’estengué també al món del teatre participant en les representacions organitzades per Jerónimo Mulet per a les festes de la Puríssima participant en el cor de “Ali Mon” de la sarsuela “El asombro de Damasco” i altres números de participació col·lectiva. I mai, en cap moment de la seva vida se li va veure ni un mal gest ni cosa alguna que deixe màcula a una persona bona, treballadora i honesta que, com molts de la seva generació haguérem de fer com se sol dir “de la necessitat virtut”. I ara, en el seu adeu no l’oblidem per quan se’n va, justament dit “U dels nostres”.