La generació de la qual forme part mai oblida d’on ve. Quan la gent d’eixa època parla de la seva infància es presenta com gent patida. Som fills de la postguerra. Tota destrucció marca un afany perenne de superació, personal i col·lectiva. Entre eixa gent estava Vicent Ivars Ferrer, conegut com Vicent de Maciana, portador del geni indomable de la construcció de l’ànima del seu poble. En la distribució de dons que a cadascú ens correspon per atendre la missió que se’ns encomana fer en aquesta vida a Vicent se li donaren els de la música. I fidel al manament de donar testimoni d’eixa facultat Vicent l’enriquí als extrems evangèlics de donar el cent per un.
La formació musical dels anys infantils de Vicent coincidiren amb la titànica mampresa del seu mestre Pepe Bertomeu per redreçar una banda nostàlgica dels bons temps de Don Manuel Tomás. Uns anys de miserable pelegrinar per locals inhòspits, instruments rovellats i indiferència absoluta on tan sols la fe juvenil del seu mestre i d’aplicats alumnes com Vicent feren possible ressorgir il·lusions. Era una formació de mètodes d’Eslava, un aïllament absolut de centres superiors on cada graó de formació es superava amb hores robades al descans. Instants aquells on la visita anual al poble en festes de les bandes de Cullera o Xàtiva servien com periscopi per veure un món musical de progrés que aquí costava molt d’aconseguir.
Quan passats aquells anys d’indigència social i municipal i buscant aquí una mica d’ambició, amb un Vicent ja clarinet principal i sotsdirector de la nostra banda, trobàrem amb ell la persona clau per fer una radical, que no dolorosa transició. Vicent, per l’ambient familiar estimulat per son pare el tio José Maria, i al costat dels seus germans també musics Andrés i Pepe, s’havia voltat d’una saga amant del progrés de la banda del seu poble que el portà pel temps a ser respectat pels seus companys reconeixedors de la seva voluntat de fer estudis solvents capacitant-lo per a empreses superiors. I a ell li confiàrem ser la mà dreta dels successors de Bertomeu, els mestres Vidal i Esteban, i amb tanta eficàcia i dedicació que a ell se li deu el pilotatge de la nau musical en instants compromesos. Fou el capità de Ciudad, Mulet, Jaume Tro i el pare Rios que el seguiren en la creació de la primera escola de música de Benissa, llavor de l’actual cultura musical del poble.
Coneixent l’ajuntament del Poble Nou de Benitatxell de la seva professionalitat li encomanaren la creació d’una banda de tambors i cornetes, moda d’aquell temps i que ell amb un indomable esperit elevà, ajudat per la seva millor deixebla, la seva filla Pepa, a ser una banda musical solvent, deixant en aquell poble un inesborrable record extensible a una formació coral també creada per ell. I en aquell dia de la presentació pública de la banda de la Societat Musical de Benitatxell, quan acudírem entre moltes bandes de la comarca al seu bateig fórem els benissers els qui més ens sentirem plenament orgullosos de la feina tan ben feta pel nostre Vicent.
Reduir la recordança d’una persona als fets biogràfics més essencials és d’una absoluta infidelitat a les moltes arestes d’una vida rica en projectes duts a terme. Caldrien omplir moltes línies que obliguen a resumir una personalitat honesta, exigent en si mateixa, geniüda i de caràcter que tan prompte es posava en moments complicats al servei del seu poble com un servidor públic quan fou regidor, com un professional intel·ligent i treballador infatigable, un mestre abnegat i, quan tocava convertir-se en un alegre component d’aquella recordada agrupació musical de “Los Genios” tocant en aquell entranyable “Maracaibo” dels nostres anys juvenils en allò que li posaven el nom de “El vermut del Maracaibo”. Matinals de diumenge, de després de missa dotze, tractant de posar-nos al dia als ritmes del “twist”, algun bolero o la cama alçada d’un “rok and roll”. Camí indispensable en la nostra semblança humana per a dir que entre tots i acompanyats per Vicent com a germà major sabérem sortir i fer sortir a una nova vida que és agraïda a uns principis difícils, però recordats amb enyorança i un satisfet orgull d’haver fet les coses com cal i com és manat fer, on Vicent fou el primer, aplicat alumne i digne mestre.
Comentaris a la notícia
Voleu deixar un comentari a la notícia?