Les set roses de maig

Aquelles set xiques eren molt pobres: es guanyaven la vida contractades pels terratinents als camps de blat de Benissa, on arrapaven la terra amb les seues pròpies mans per alliberar-la de rostolls. Els va tocar viure temps molt durs. I molt breus: alguna d’elles només tenia 15 anys quan el 5 de maig de 1860 el mur d’argila que tancava el refugi on menjaven va solsir i les va sepultar. Les seues morts van ser de seguida oblidades, silenciades.

Durant anys, el cronista de Benissa, Joan Josep Cardona, va lluitar per recuperar el rastre d’aquelles dones, a les quals va anomenar “les set roses de maig”. No va tindre sort. Als arxius de l’Ajuntament, de les diputacions de València i d’Alacant i dels diaris provincials de l’època no hi havia cap referència a aquestes morts, que tampoc recordaven els veïns més ancians del municipi.

Cardona només va trobar una llum en el llibre de defuncions de la parròquia, on el vicari de l’època, Serapio Casanova, havia atribuït la tragèdia a una “desgràcia inevitable” i lamentava que almenys una de les treballadores haguera mort “sense recepció de sagraments”. També afegia que nombrosos veïns havien prestat testimoniatge de l’accident, entre ells dos terratinents, que van lliurar el certificat de defunció d’una de les dones. Algunes d’elles eren tan humils, que la parròquia va haver de pagar-los l’enterrament.

Però de vegades la història llança troballes capaces d’apagar en un instant tant de silenci acumulat: fa unes setmanes, i just quan estaven a punt de complir-se els 150 anys del tràgic destí de les set roses, un amic de Cardona, l’estudiós José Luis Luri, va trobar un exemplar del periòdic madrileny “La Correspondencia de España” que el 12 de maig de 1860 publicava el relat de l’accident. Així, moltes preguntes van trobar resposta de cop.

El corresponsal valencià va escriure que “el marge, format de terra argilenca, i soscavat a la base pel transcurs dels anys, feia una concavidad humitejada per les pluges, i ja per aquesta causa, com per la de l’augment de pes a causa de l’aigua infiltrada, ha vingut a enfonsar-se sepultant set dones i parcialment unes altres”.

La crònica il·lustra així que l’accident no es va deure a una “desgràcia inevitable” sinó a l’estat precari d’aquell refugi. Benissa ha programat una sèrie d’homenatges per recuperar la memòria. Ja s’ha celebrat un funeral per les dones i en breu s’instal·larà una làpida al cementeri amb els seus noms: Josefa Femenía Oliver, Catalina Ribes Espasa, María Font Crespo, i les germanes María i Magdalena Font Fuertes i Josefa i Vicenta Ivars Bertomeu.