Pregunta: el Convent Franciscà de Benissa

D’acord amb tu. Mentre la cultura “oficial” d’aquest nostre poble camine tenint com companys de viatge la superbia, la prepotència i la més cega ignorància tindrem que ressignar·nos a ser la riota de la gent que té sensibilitat i clar el que és la CULTURA. Però aquí si no balles l’aigua, fas la pilota i et prestes a anar de comparsa ja tens clar que, com a mal menor, no comptes ni com a simple evacuador de consultes. Però així ens va. L’acabament de la legislatura actual, en matèria de cultura serà recordada, perdò pel terme “recordar”, serà més propi dir oblidada per tots aquells que entenem la cultura com un buc d’abelles on tots participem per a que es produeixca abundància de collita. A fi de comptes el que quedarà escrit en l’història del nostre poble. Altra cosa és donar ales a la ruquera més infinita que és el que pense, i el que dic i sostinc. I no parlem de la por instaurada entre el digne funcionariat on qualsevol iniciativa es castrada, i on per simple prudència ningú diu aquesta boca és meua. Ara si eres amic de fer·la botar, renunciar a ser veu crítica i dir a tot que si, tens més que assegurada, com a mínim la medalla honorífica (mira tu quin gran honor), però n’hi ha qui es presta a eixe joc, i en aquest cas cal donar·los el calificatiu de col·laboracionistes, que és el mateix que dir…… Lamentable i denunciable. Així anem de caps i peus a l’eixorquia més negativa. Sort té actualment el nostre poble de comptar amb persones com tu, amb els del Runar, Infobenissa, els amics de la música “canyera”, els del Casal, la Seu Universitària i altres i altres col·lectius que donen una mica de vida cultural a un poble on, per part oficial, la cultura (en minùscules) és una nosa i una molèstia per al presupost municipal. O quan no una ocasió rere l’altra de sortir a les fotografies de la premsa. Dia si i dia també.

Però anem al que volies. El darrer escrit és un natural, i necessari, desfogament que té per objecte la Benissa que tant estime i que al propi temps en fa patir.

Les construccions destinades pels franciscans a allotjar el Seminari Menor no sempre han estat les que tots coneixem. Els antics plans d’estudi eclesisàstics es varen mostrar inservibles i en el segle XIX, a València, es van tindre que preocupar seriament de la seua actualització els arquebisbes Monescillo i Mariano Barrio, sense oblidar a Ciriaco Sancha Hervás. La majoria dels preveres no acudien com estudiants interns al col·legis de Sant Tomàs o El Patriarca. Vivien en cases particulars. No parlem de les ordens regulars per quan l’Exclautració els havia fet fora dels convents i monestirs, i, per tant no tenien vida. Quan la Restauració tornaren a habitar alguns convents, no tots. Per exemple ja no es tornaren a habitar els dels Mínims de Jesús Pobre o de Xàbia, o els franciscans d’Altea. El cas de Benissa fou diferent. El culte a l’església del convent es seguia mantenint per alguns franciscans, fills de Benissa o forasters, que es quedaren a residir entre nosaltres. La flameta no s’havia extingit. En l’any 1888 venen a aperturar el convent fra Joan Bta. Banyó junt amb el germà donat fra Salvador Ferrer. Al poc s’afegia fra Samuel Llàcer,fra Bernat López i el llec benisser fra Pere Ivars Ortolà. Tenien la misió de crear el Col·legi Seràfic, és a dir el seminari. Entre 1888 i 1889 es feren obres a la part de ponent per a que serviren de dormitoris, i al poc temps, com a dependències del seminari. Les edificiacions resultaren menudes per l’increment de vocacions religioses i en 1915 es va edificar el nou seminari, que és el que tots coneixem, al carrer Escoto. La comunicació entre eixe lloc i el convent es feia per un túnel que travessava el carrer Escoto. En 1948 aquelles obres resultaren menudes i a l’efecte es van fer eixamples considerables amb la construció en forma de L actual. Allò fou possible mercés a una donació personal de la família del pare Alandete. La construcció no va estar exempta d’algun entrebanc perquè part de la façana que dona al carrer Escoto va caure en la nit de cap d’any, en plena construcció, caient a la casa veïna i ferint a un ancià (el barber tio Minguet) fracturant·li una cama. L’edifici no ha tingut altres usos que els propis de la docència. Quan mimvaren les vocacions religioses, cosa que es va accentuar a primers de la dècada dels anys setanta del segle XX, anaren restringit l’us dels locals fins tancar definitivament. Després, i per les iniciatives de les naixents Associacions de Pares d’Alumnes i l’Ajuntament que presidia Salvador Ivars Ortolà es van utilitzar per a constituir el “Colegio San Buenaventura”, consorciat primer amb el Col·legi “Lope de Vega” de Benidorm, i al poc temps amb l’Institut d’Altea. D’allí va nàixer el primer institut benisser on haveu anat molts joves benissers.

En la revista de festes de la Puríssima de l’any 1999, en la série de les que jo vaig dirigir, pots trobar una informació més ampla en el que correspon a l’ensenyament.