Pregunta: la Caserna de la Guàrdia Civil

Perdona el retard en donar·te resposta. Estava “tomando las aguas” lluny de Benissa. La teua pregunta es pot contestar a mitges perquè no hi ha, com en la majoria de les qüestions a estudiar del nostre poble, material suficient. D’aquí la meua insistència en que cal fer una arreplega urgent de tot tipus de paper extraviat per cambres, calaixos, etc. Però el cas que s’en fa de les meues advertencies i el no res és el mateix.

Be, entrem en matèria. La llum elèctrica comença a Benissa en l’any 1898. Eixa és la data oficial en que l’Ajuntament adjudica a Antoni Cabrera Ortolà (Tono del Molí o Tono Guixa)la concesió de l’allumenat public de Benissa per un periode de vint anys. El nou conveni és per a la instalació de bugies elèctriques als llocs determinats dels carrers i places on anteriorment el servei es feia amb llanternes alimentades primer per oli i, després per petroli. Eren 50 llocs de llums. Després s’augmenta per a l’Hospital,l’Ajuntament, la caserna de la Guardia Civil i el convent, a raó d’una “perilla” per edifici. Quan la potencia augmenta ja es permet acudir al servei de particulars, del que el primer que o solicita és la Societat Lírico Musical de Benissa , i per a ubicar una “perilla” al fanal d’entrada del seu local. Altres societats locals com “L’Agraria” també en solicitarán. Els particulars, com és clar, comencen per les cases més principals i amb l’instalació d’una determinada quantitat de punts de llumm, i que no crec seria massa exagerada. Desconec la quantitat de clients. El document familiar que conserve (Antoni Cabrera és l’avi matern de ma mare), informa que el servei l’administra mossèn Francesc Cabrera Ortolà, germà d’Antoni. És un llibre de comptes però que no especifica el numero de cases que tenien instalat el servei.

El servei de llum deuria ser un luxe a l’abast de poca gent. El personal escatimava al màxim i, fins i tot en la meua infancia, ens recomanaven a casa un estalvi extraordinari a l’hora de fer ús de l’electricitat. La radio tan sols es podia engegar a determinades hores i, en el canvi estiuenc de casa a la caseta venien entre els atifells normals les “perilles” dins de meticuloses mesures de protecció. La llum com es veu, era article de luxe.

La distribució es feia des de l’actual caserna de la Guardia Civil. Allí estava el molí fariner de la companyia “Abargues, Cabrera i Cia”, és a dir els Abargues-Domènec i el meu besavi. La maquinaria del molí, considerarda en aquell temps una modernitat, era del sistema “Austro-Húngar”. Tot el sistema era mogut per l’energia denominada “gas pobre”, que era el que es produeix dins d’un gassòmetre originat per la combustió de carbó (en aquest cas era molt aprofitada la corfa d’ametlla), fent passar per ell una corrent d’aire. Poc més o menys els sistema utilitzat en la postguerra de la guerra de 1936 en la majoria dels vehicles de circulació per carretera. Del gasòmetre passava a una torbina que era la que generava l’electricitat.

No tinc constancia (tampoc m’he preocupat massa) del pas a aquell establiment del cos de la Guardia Civil de la seua caserna del carrer de mossèn Gaspar Tello ( MIRA QUINA GANA TENEN DES DE LA N0STRA REGIDURIA D’INCULTURA DE SEGUIR DONANT A EIXA VIA EL NOM DE CARRER TELLÓ). Crec que això es podria produir al voltant de 1923, que és el moment en que la fàbrica, i el seu negoci paral·lel de la banca, fan fallida.

L’edifici està fotografiat i reproduit en diverses revistes de Benissa. Era singular la xemeneia de sortida dels fums de la combustió que s’enlairava per damunt de la resta dels edificis del costat, que no eren molts. En una fotografia familiar tinc la fàbrica perpetuada. Era un cos d’una sola planta i, que anys després s’en construí una segona per a vivenda d’Antoni Cabrera Feliu. La Guardia Civil feu reformes interiors per a ubicar els pavellons de les famílies dels guardies, i, deixant la part que dona més a la carretera, amb una entrada independent que era per donar accès a la vivenda de l’oficial de la guarnició. De menut, i, per anar a veure a un amic meu fill del brigà Ortiz, teniem ocasió de visitar la quadra dels tres cavalls. Aquell lloc era el destinat al motor de força que movia tot el molí. En anar mogut per combustió la gent el coneixia per “molí de foc” per distingir·lo del que hi havia al Quisi d’aigua o els de vent. Encara conservava aquell espai els lletreros de la màquina per donar força o parar. Dien concretament “Embragar” i “Perder”. Dos retols sobre magnífica ceràmica i que, coses de la vida, estavan a sobre el pesebre dels cavalls, de forma que, a la memòria d’un xiquet,que era jo, els dos cavalls tenien eixe nom. L’altre, com era el del capità en tindria un altre, pensava jo.

Salutacions cordials.