Con la família he estado pasando unos días en Benissa, y hemos coincidido con sus fiestas a su patrona. Hemos estado hoy en el acto de la exaltación a unos labradores viejos que nos dijeron se llamaban "los ribereros".En la sobremesa de la comida nuestros amigos nos han hablado de quienes eran estos agricultores y también de la roca y de un misterioso secuestro de esa piedra que no es la original. En el parlamento que ha hecho usted ha hablado de un carro triunfal con una piedra.
¿Sería tan amable de darnos una información más amplia?. Muchas gracias por su amabilidad.
Gabriel Ortínez
La Roca de la Salve és per als benissers un signe d’identitat que els recorda el seu passat llaurador. El poble ha viscut la seua història vinculada a una economia agraria. Pel que interprete ja li han parlat alguns benissers d’eixa nostra particularitat.
Anem al que li preocupa. Documentalment eixe accident geològic ha motivat tota mena de poessies, articles de festa i qualsevol “fervorí” dels benissers afeccionats a la lletra. El primer que tinc documentat és de 1879 (Sucesos tradicionales concernientes a la Purísima Pequeña) del mestre xativí Agustí Furió que va estar entre nosaltres una temporada llarga. Però el més famós, copiat, arreglat i comentat és el poema del rector de Senija, el conegut folklorista mossèn Joaquim Martí Gadea, fill de Balones. Esta publicat en 1906 (Troços y mòsos/o retalls de la nòstra tèrra) (sic). Del d’Agustí Furió fèrem una reproducció en l’any 2002, i dels que queden alguns exemplars. L’edició fou facsimil amb uns comentaris meus i del rector de Benissa mossèn Domingo Sabater.
En el meu parlament d’ahir, actuació de circumstàncis, (jo estava fins el dimecres absent de Benissa, i per suposat poc temps he tingut per fer una cosa acceptable, per quan l’encàrrec en va vindre a pocs dies de l’acte) he dit alguna cosa sobre els riberers. Supose que poca informació haurà vostè tret del meu panegiric pretenciós. El carro triunfal que jo comentava no era altra cosa que una simbòlica al·lusió a la roca (representada amb cartró, i encaixada a un carro ple de murtra, amb alguns joves riberers més o menys vestits de llaurador antic. Això es feia tots els anys en eixe segon dia de festa. L’evolució de la festa la tinc jo treballada, però sense publicar encara. Espere que algun dia puga ixir i aclarir, en el que puga, alguns conceptes folklòricament desvirtuats. La festa no sempre fou festa. De vegades n’hi haguè punyades i cops entre festers-festers i festers-riberers.
El segrest no se que li hauran contat. De part meua supose que es volen referir als actes que tingueren lloc en el dia de Sant Vicent Ferrer de l’any 1977. Si és això, el que supose vol vostè saber, és el següent:
Llavors jo estava de director en la Caixa d’Estalvis Provincial a Benissa. Administravem allí els comptes de bona part dels tècnics que estaven traçant l’Autopista del Mediterrani. Entre ells n’hi havia un enginyer molt afeccionat a l’arqueologia. En va fer saber que en poc temps aplegarien al lloc on estava ubicada la Roca de la Salve. Que ell havia manat posar al seu voltant una “verbena” per a preservar·la fins que les autoritats benisseres disposaren què fer amb la pedra. Llavors era també jo regidor. Li ho vaig dir a l’alcalde Pepe Ivars, però que a la vegada li ho transmetera al de Senija, perquè la pedra, si be naixia al camí vell de València, una part queia a un bancal del terme de Senija. Calia guardar les formes.
El 18 d’abril jo passava les vacances de Pasqua al poble de la meua dona, a Utiel. Eixe dia, després de la processò del combregar del dia de Sant Vicent, els meus companys de corporació i “el macizo de la raza benissera” d’aquell temps, anaren a esmorzar. No sap vostè com esmorzen els benissers. Amb l’eufòria de la festa,ben menjants i enarbolant la bandera del patriotisme en forma de pala mecànica i cantant “la parrala si, la parrala no” no pensaren altra cosa que portar la famosa Roca a Benissa, sense encomanar·se ni a Déu ni al diable. Aplegà entre vitors i aplaudiments dels pocs que es congregaren al solar de la vella església de Sant Pere. Allí queda dipositada eixe matí. Però…¡Ah el sant orgull ofès de l’autoritat principal del poble de Senija!
Poc menys que un rapte, una desconsideració, un agravi fet pels benissers a aquella autoritat tan irada. En consta que cap senijer prenguè la cosa tan a la valenta. Eixa vesprada presentà denuncia al quarter de la Guardia Civil de Benissa i allí foren citats l’alcalde de Benissa i el rector del poble. El sergent els informà d’una queixa d’aquell alcalde i que calia apagar els seus ànims. Com que estaven de festa pensaren les autoritats benisseres que allò seria un foc de canyes.
Però al dia següent, jo ja havia aplegat a Benissa, l’alcalde en feu saber el que havia passat, però que tot seguit, junt amb la corporació, en pregava, acudira al quarter. El sergent, tot preocupat, ens digué que no podia respondre de l’avalot que venia sobre Benissa amb l’alcalde de Senija al front d’un grup d’exaltats veïns que venien a pel cudol. Efectivament vingué al quarter l’alcalde d’aquell poble fet una fura. Que si agravis, que si insolència,. etc. Davant aquella reacció li vaig proposar si seria factible fer prop de l’autopista una capella amb la Roca dins, i que els dos ajuntament corregueren amb les despeses. Estiguè conforme, però que, de moment, la roca a Senija. Allí continua fins al moment en un solar rere les escoles.
Crec que actualment l’alcalde de Benissa i el de Senija tenen previst que la Roca tinga un lloc més digne i que els dos pobles la puguen disfrutar. No sé si arriben tard, perquè l’actual roca que hi ha instalada a la Placeta Vella de Benissa ja ha format carn de les noves generacions benisseres i la cosa està prou tova i, consideren a eixa rèplica com l’original. (a fi de comptes la portaren tambè d’un lloc molt pròxim on estava l’original). Com veu és un acte tragicòmic, pobletà i que , a mi, en fa una mica de vergonya parlar d’això. Tal vegada aclarir que en aquell temps es ventilaven assumptes molt diferents entre els dos pobles. Son coses que, per reserva prudent, no conte.
Pel demès dir que mai, a excepció d’aquesta comèdia, hi ha hagut entre benissers i senijers cap discòrdia. De fet moltes famílies tenen algun membre fill d’un o altre poble. Jo mateix tinc a l’arbre genealògic dos avies d’aquell poble (Tent i Vives) Sempre hi hagué un bon enteniment i les relacions han estat d’allò més harmonioses i en tot temps.
Espere que li haja aclarit a vostè, i al qui diu que ho pregunte, un episodi xocant, quan no grotesc de la historieta d’aquest meu poble.
Voleu deixar un comentari a la notícia?