Pregunta: la Torre

Estimat amic: en remous un episodi per a mi molt trist.

Anem per parts. La Torre del Capità és el nom popular que nosaltres li donem, però Francisco de Asís Cabrera Ivars,el seu constructor, més conegut pel Capità Cabrera, li va posar per nom “Villa Amelia”, en delicada prenda d’amor a la seua dona, que li dien Amelia de la Vega. L’edifici fou bastit a darrers del segle XIX. Segurament entre 1890-1900.

L’estil, segons els entesos d’aquell moment, era “estil colonial” recordant altres edificis que predominaven a Cuba, lloc de procedència de Doña Amèlia i hon el capità la va conèixer quan estava allà destinat. Doña Amèlia tenia bens de fortuna, i, segurament fou ella la que va pagar la construcció. Tant ella, com el capità, enyoraven Cuba i volgueren recordar aquell indret. L’esborrany original, que jo vaig veure per deferència de Fernando Cabrera Albou,l’imaginava com una bella casa rodejada d’un jardí. Sempre el record de Cuba.

La realitat d’aquell edifici a Benissa fou un altra. Aquí no havia ni jardins, ni bona terra ni aigua suficient per a reconvertir aquella casa en una rèplica cubana. Benissa és com és. Tot el que el capità descriu d’aquella casa té un component romàntic. La realitat era un altra, però això no lleva per a que ell redacte noticies a “El Centinela” hon la fantassia està constantment desbordada i la casa és la gran protagonista.Va allotjar a personantges improtants com Canalejas, el general Weiler i a Vega de Seone. Era una illa de cultura en la pobra Benissa de primers de segle XX. Allí feu concerts de piano el compositor benisser Francesc Capó i Eduardo Bordes, el director de la banda en aquell temps tambè tocava el violí i cantava amb la seua bona veu. Pots trobar més notícies a l’estudi introductori de la reproducció facsimil de “El Centinela”, si és que no l’han llevat. La reproducció es feu en temps de la regiduria de cultura de Lola Orihuel i l’alcaldia d’Isidoro. Entengueren molt be les meues observacions i es feu una cosa ben feta a casa Gironès i seguint les intruccions de maqueta d’Antoni Espinós. Allí tens material interessant.

La casa, mort el capità, va passar en herència als seus fills Sara, Saul i Samuel.Es fèren dependències per a destinar·les a lloguer.Ja havia entrat en decadència. En la dècada dels anys setanta del present segle es va vendre, malgrat l’aferrissada defensa que feu Fernando Cabrera Albou, un gran patriota benisser, persona boníssima i als que els benissers no sapiguerem valorar en el seu moment. Així som nosaltres.

En març de 1977 es va presentar a l’Ajuntament proposta d’enderroc. Jo era regidor. Amb la finalitat de que no desapareguera, i essent jo president de la banda de música vaig proposar que la societat la comprara. Ens demanaven un milló de pessetes. La torre es preservaria i darrere es faria el grup de cases. Els musics no es veieren amb cor per fer front al crèdit, que jo, en aquells moments director de la caixa provincial podia gestionar a baix interés.Aquella actuació en va costar una desagradable protesta pels partidaris de l’enderroc.La cosa fou, però que molt desgradable. Per oblidar. No etnre en detalls que encara en sangren.

El cas de la torre, no havent en aquell moment ordenances municipals, ni ajuntament democràtic es va portar a comentari al saló de ple municipal, a un grup de veïns conscienciats amb els primers moviments associatius.Era una associació de veïns. Molt de bla,bla,bla i toreig de saló. No hagué ganes de comprometre’s i deixant que fos l’ajuntament el que votara o no la demolició. L’acta de l’ajuntament de 28.6.1977 dona l’assumpte vist per a sentència.Jo vaig presentar la dimisió pocs mesos després.

En data del 23-11-1976 tambè l’ajuntament va decidir, davant la meua protesta, l’enderroc del darrer llenç de muralla que va mostrar Toni Banyuls en la seua darrer conferència. El 7 d’abril en toca donar a mi la conferència del Cicle del Runar sobre el moment històric de 1820 a 1930. Estava previst parlar de la Torre. Però, insisteixc, pots documentar·te en el meu treball introductori que t’he dit. Hi ha uns breus comentaris de Jordi Valor Serra en la revista de festes de l’any de la Coronació, però és més qüestió literària que altra cosa.

Cordials salutacions i agraït.