Estimat Joan Josep, el meu dubte, que sentia de menut a ma casa, es relaciona amb un roder, que "treballaba" per aquests indrets, mon pare el nomenava Pepet de Tona. Saps de la seua existencia?
Gràcies.
Al Curiós
Sobre el bandolerisme tenim un munt de llegendes, alhora que escasa documentació.És un fenòmen que no tan sols és privatiu de la nostra comarca, sinò que abasta un ampli territori. També és molt antic en el temps. Cal recordar al famòs Perot lo Lladre (que té un carrer dedicat al barri gòtic de Barcelona), que al segle XVII va tindre el privilegi de que tocasen per a ell diverses vegades a somatén. També a casa nostra tenim els treballs publicats per Sebastià García Martínez relatant les “bandositats” de la comarca entre els partidaris dels Xolvi i els Cruanyeç, que a Benissa tenen com a protagonistes als Feliu i als Morell, i sobre el periode del segle XVII. El propi Basset cal considerar·lo, en els seus origens, com un bandoler que redimirà culpes a la forçada militància dels regiments reials a Milà. El clergat tampoc està absent de proporcionar un que altre frare trabucaire i femeller, més amic de fer vida perillosa que d’aplicar·se a les oracions. D’això ens o conta Vicent Mahiques en un recent llibre que sobre el monestir de Sant Jeroni de Cotalba li ha publicat l’Institut Alfons el Vell. El bandolerisme té com a marc específic les èpoques de revoltes com les Germanies o guerres com les del Francès, les carlistes o les crides a files amb motiu de les de Filipines, Cuba o Marroc. El roder és un personatge que la majoria de les vegades està protegit per la pròpia i petita noblesa comarcal. D’això pots tindre bona literatura en els llibres de Gabriel Miró (“Años y leguas” i “El libro de Sigüenza”). A Benissa tenim casos de morts violentes en el periode de 1836 a 1860 pels bandolers. En l’època de la guerra del Francès, o conta “El Llobarro”, mai es pot tindre segueretat si els nostres pobles son atacats pels francesos o pels bandolers perquè la violència era semblant. Això perdura tot el segle XIX, i bona prova d’això o tens en algunes troneres obertes a cases de tros on jo les he vistes a les de Casa dels Marins i la de l’Albinyent de Piera.
El cas de Pep de la Tona s’enmarca dins del periode de la segona meitat del segle XIX. Ell era de Pedreguer. La seua vida novelada està tractada per Jesus Monjo i sota el titol de “La pols i el desig”, i que ha publicat l’editorial Bromera en la colecció “Eclèctics” i amb l’ISBN 84-7660-615-X i que correspon al premi Constantí Llombart de l’any 2000.
Pep de la Tona va morir en una traició ordida pel seu lloctinent i a mans de la Guardia Civil prop del seu amagatall al Sigili, prop de Benidoleig. La casa aquella està molt plena de llegendes. Conten que estava farcida de forats, galeries i amagatalls diversos per fugir en cas de perill. Jo l’he vista encara amb tot el seu romanticisme, inclosa la pedra plana on afermaven que asustaven als segrestats volent simular la degollació d’un porc. D’eixa forma van matar al lloctinent que el va traicionar. Sembla que la traició va estar organitzada fent creure a Pep que anaven a embarcar·lo cap a Àfrica.
Sobre el bandolerisme et dic que s’ha publicat molt poc. Jo tinc publicades a les actes del I Congrés d’Estudis de La Marina Alta (any 1982)un treball titolat “El bandolerisme del segle XIX a Benissa i rodalies”. Allí tens informació sobre el nostre cas particular de Benissa.
Eixe fenòmen es va acabar al primer terç del segle XX amb la millora de les comunicacions i la prevenció policial oportuna. Tambè perquè la nova situació social jugava en contra del roder i els cacics ja tenien altres mitjans de coacció ben diferents.
Salutacions cordial.
Voleu deixar un comentari a la notícia?