Pregunta: Propietat de l’església de Benissa i el Cap d’Altar

La pregunta, que com a Cronista oficial de Benissa, se m’ha formulat per discernir de qui és propietat el temple parroquial de Benissa considere que la qüestió deuria començar per re formular la pregunta. En lloc de preguntar ¿És de l’Església el temple parroquial? Caldria dir: ¿És de la parròquia el temple parroquial?. Dic això per quan ens podríem també preguntar: ¿És de l’estat espanyol l’edifici de l’ajuntament?. En conseqüència situem l’objecte de la pregunta en la parròquia, per quan és jurídicament l’element bàsic per raonar-ho, com també seria el mateix si es tractara de dilucidar a qui pertany la casa del Portal, seu de l’ajuntament. Parròquia i Municipi són dos ens amb plena capacitat jurídica. I això està fora de qualsevol discussió, i a partir d’aquí parlem.

El cànon 216 del Dret Canònic diu el següent: La parròquia és una part territorial de la diòcesi, amb una població determinada i una església pròpia. L’església s’entén com a temple. Segueix al capítol VI indicant que en virtut del dret té personalitat jurídica. L’article 537 parla del consell parroquial que s’ocupa sobre els assumptes econòmics. Jo, evidentment, no sóc professional del dret i estic remetent-me al que interprete com a ciutadà normal del què tracta el Dret Canònic. Queda per tant clar que temple pertany a parròquia i parròquia , seguint amb l’article 515 del D.C., diu que és “una determinada comunitat de fidels constituïda d’una manera estable amb església particular”. I aquí a Benissa, que jo tinga coneixement , ja estem amb rector, temple i fidels des de que el rector de Benissa, mossèn Guillem de Bellvis està citat en l’any 1404 en la percepció de la renda per a misses d’un bancal que fita amb el camí de Teulada, i és, segons el document, faedor cascun any en la església de Sent Pere del loch de Beniça”. Una mica més enrere sabem que hi ha un testament sobre misses fet en 1380 on es cita al rector Llorenç Texo. Així ja queda aclarit que aquí estem, almenys des de 1380, una comunitat de fidels de manera estable. I, per tant amb un temple que és nostre.

Si tenim la paciència de llegir-nos el meu llibre “Propietat i explotació de la terra Benissa. S. XVII-XX” (2010) produït per Riurau editors, trobarem material més que contrastat per mi al capítol “La terra del clero” amb un total de vint-i-vuit pàgines dedicades amb profunditat al tema parroquial. En la referència a la Desamortització de Mendizabal s’explica com afecta el decret a finques rurals (mai a l’edifici parroquial) adquirides per la parròquia, be per via del denominat “Privilegi d’amortització” o per deixes de particulars, que encara en temps de la construcció de l’autopista quedava com a relíquia la denominada “Fundació de Carmela Feliu”, i que sobre ella passa actualment el traçat de la via. Tot plegat són finques de poca capacitat i de minsa renda reduïda tan sols a sis bancals difícils d’arrendar, afegint, de passada, que la fundació a què ens referim té els seus orígens dins del segle XX, molt lluny ja dels efectes desamortitzadors.

El decret de la Desamortització no afectava els edificis dedicats al culte, on, efectivament la vella església de Sant Pere , com hem dit, no està perjudicada pel decret.

Toca ara parlar de l’actual temple. Això es pot saber en el meu llibre “Història de la parròquia de Benissa” (2002). Resumint la prolixa i abundant documentació que aporte, i que els interessats poden llegir, es tractava de donar solució al ruïnós estat del temple vell de Sant Pere. Aquell anhel de construir un gran temple es troba inserit dins del gran projecte municipal de fer la plaça i l’eixample que dóna pas als carrers Nou, pare Melchor, Sant Joan i Sant Sebastià. Situant-nos en el context de l’època, des de les autoritats municipals fins el darrer veí veuen amb la construcció del gran temple una millora i riquesa de l’entorn (plaça nova, glorietes i nou centre urbà). És una epopeia en la que tothom s’implica. La història que escriu el pare Manuel Fabregat està farcida de referències a que tot el poble, en tandes o en almoines, contribueix a la seua erecció.

La destrucció dels arxius parroquial i municipal en el salvatgisme de 1936 ens ha privat dels documents que a hores d’ara ens dirien coses sobre la compra dels voltants del temple per eixamplar el solar que gratuïtament va donar donya Clara Torres Orduña per a sobre ell edificar el temple. Ja partim ara que si és solar particular i cedit per al temple és de la parròquia, i a partir d’ahí tota construcció que es faça sobre ell és d’ella. Ningú ha discutit mai això i sempre s’ha parlat de parròquia, (i parròquia som els parroquians, com municipi som els ciutadans. En definitiva tots).

Sobre la pregunta que se’m fa seguir han existit en altres llocs preguntes també semblants. Els diferents concordats entre l’estat espanyol i el Vaticà donen matèria més que suficient per treballar sobre aquesta qüestió. Com també em consta les moltes polèmiques fonamentades sobre la propietat, cura i obligacions administratives dels temples. Del darrer que jo tinc constància és una qüestió sobre pagaments municipals a Benissa (fems, drets de cementeri, etc.) incoats a la parròquia sobre les ermites i sobre locals parroquials i que s’han d’anul·lar d’acord amb l’article IV, 1 del vigent concordat de 3 de gener de 1979 entre l’estat espanyol i el Vaticà.

Jo estime, i com supose és el sentir de molts benissers, que el temple és de la parròquia i dels benissers, és a dir de Benissa, i sense parar-nos ara a traure conclusions jurídiques, que no fan al cas sobre l’article 216 del Dret Canònic. Entenent, és clar que parroquià i ciutadà ve a ser el mateix.

En quant a la segona part de la pregunta ¿Es patró Sant Pere o la Puríssima?. Veja’m:

Tot document del fons antic del nostre Arxiu Parroquial està referit a Sant Pere, com a titular de la parròquia i cap de l’altar major. Fora d’ell, en la darrera Guia Eclesiàstica de la Diòcesi de València, un any després de la inauguració del temple en l’any 1929, diu que el titular és Sant Pere, tal com venia citant-la així la Guia des de la seua primera edició allà a primers del segle XX, i com també ho faran als Butlletins de l’arquebisbat des d’aproximadament 1840. La guia jo no la veig ja publicada a partir de 1940, després de la Guerra Civil. Serà en l’important i exhaustiva compilació de l’any 1963 en que, a més de Sant Pere ja figura la Puríssima Concepció (Puríssima Xiqueta). També es dona com a fet consumat, a partir de la inauguració del nou temple, que està fet a intenció a la Puríssima, i és ella la que ocupa el cos central de l’altar major. Els nostres majors distingien, quan encara estava en peu el temple de Sant Pere, dos temples diferents (Sant Pere i Puríssima). Però això en quant a sentiment popular per quan canònicament la parròquia, i temple, és coneguda com Parròquia de la Puríssima Concepció i Sant Pere apòstol. És a dir, els dos com a copatrons. A eixes altures de segle, com també abans, la Puríssima Xiqueta ja estava més que arrelada popularment en el sentiment benisser com a patrona. Uns pocs anys abans al Butlletí oficial de l’arquebisbat de València de data 1 de juny de 1954 en fer-se ressò del decret de coronació firmat pel cardenal Tedeschini, rebla sobre el remot passat de la devoció a la Puríssima (…hay un antiguo templo, en el que desde el siglo XVII, se venera con muy tierna devoción una bellíssima pintura sobre tabla de la Inmaculada Madre de Dios bajo el hermoso y popular titulo de la Purísima Chiqueta…) .

Vet aquí com una devoció popular supera al patró denominat oficial i antic en afectes i sentiments. Així tenim molts casos, com pot ser Santa Caterina a Teulada (per Sant Vicent), la Nativitat de la Mare de Déu a Xaló (per la Verge Pobra), Santa Caterina a Senija (per la Verge dels Desemparats), etc.