Pregunta: sobre el llibret del P. Fabregat

El meu amic Espinós es mor de risa llegint un recull de contes picants, que amb el titol “Cròniques de la randa fina” en vaig comprometre a publicar per capitols en uns monogràfics que anirien apareguent al “Canfali”. Tan sols se’n va publicar un perquè l’invent dels monogràfics estava en mans d’un ranci argentí més preocupat per la trascendència de la literatura com estudi pedant, i insuportablement pelma, en lloc d’acceptar com a fresca aportació el que preteniem afegir. La literatura, en definitiva, no és altra cosa més que evassió, creació, missatge i entreteniment. Això si, dins del bon gust, estil acurat i respecte i comunió amb el lector. Evidentment que algún capitol (Espinós insisteix una i altra vegada en que done això a la publicitat) parlava del divertit epissodi de les senyoretes.

¿T’hi imagines, estimat Maulet, com es veuria en l’any 1933, en la rància Benissa una desfogada casa d’entreteniments com eixe?  Ara mateix estic amb la boca oberta de bat a bat, i rient·me, pensant totes les historietes, bots, carreres i “morros” de nuvies i amatents mares de família amb les bretolades que farien els seus alborotats nuvis i marits amb aquelles carns massisses i generoses d’aquelles xicotes de vida alegre, quan no desgraciada, que havien vingut a Benissa. Comprendràs que aquesta historia te la conte en clau d’humor. Altra cosa no soc capaç d’interpretar·la, si no és així. Bo, anem per feina.

En el meu llibre “Historia del futbol en Benissa” parle, allà per l’any 1932-33, de que hi havia un molt bon jugador que responia al nom de “el nebot de la Fina”. Era pels instants del camp de Bellita, si no vaig errat. Aquest bon xicot seria segurament el fill de la Fina, la donassa pinturera que regia aquell “ginesterio”. Pasava per nebot, ja veus. La casa estava situada al carrer Maset, just al costat de la casa que ara s’ha fet l’amic Fuertes. En realitat allí, i en eixe moment, es concentrava bona part de les diversions del poble. Funcionà, per poc temps el cine “Moderno”, propietat del tio de ma mare (Joaquim Cabrera Feliu). Hi havia una mica de videta.

Consta oficialment que la Fina demanà a l’Ajuntament apertura d’establiment. L’alcalde, el meu respectable avi, el tio Joan de Porcellanes, i sabent com les gastava aquell home de geni viu, va rebutjar donar oficialment per bona la solicitut. Imaginat les pressions que tindria aquell geniut vidu, pare de dos xiques jovens, i militant en la Dreta de Luís Lucia. Totes les mares visitaven la nostra casa de la carretera amb clams, plors, gemecs, desgrenyades, ulleroses demanat justícia als ultratges al respecte, al mal exemple que es donava als fills i filles….

Per altra part el caporal Pérez posant vigilància, els companys d’ajuntament posant el crit al cel, les “persones d’orden”, tot reclamacions, la fi del món (però en el fons tots desitjant anar a fer una visita). Tinc un munt d’anècdotes sobre eixe cas tan curiós com plenament divertit. En fi, quede la cosa en projecte de llibre que no se,si, quan ja vell,(si aplegue) i perduda per complet la vergonya i el bon seny, donaré a la publicitat.

Com anècdota dir·te que aquella casa tenia una cisterna prou menuda. La higiene, és clar, s’havia de mantenir perquè la cosa, malgrat estar prohibida funcionava, i, amb molt d’èxit. La nostra casa tenia, i te encara, un pou de gran capacitat. Venien a demanar aigua. El meu avi, per caritat permetia que en tragueren aquelles xiques (en el fons totes eren unes pobres desgraciades), però, això si, a tall seguit la xica que teniem nosaltres per servir anava després amb un drap mullat amb llexiu per desinfectar la cadena del poal. La ignorancia, les prevencions i tots els “tabus” que envoltaven la professió estaven endinsades dis d’aquella nostra, pobra, resignada i avorrida societat.

El pecat i la perdició estaven al carrer Quevedo de Dénia. Això era el tradicional, però sembla que la Fina provenia d’allí. Crec que era de València. La vida del prostibul fou efímera i en el periode de guerra va desaparéixer. Però tot i axò no deixa de ser un episodi divertit. Lògicament el pare Fabregat tenia que parlar de la forma acostumada, i més havent escrit el seu llibre en l’any 1941. Poca broma en eixos moments. Perdona el to de les referències, però és que no m’he parat de riure en tot moment…..